Els docents i la revolta
"Bona part dels serveis públics tenen les costures a punt de rebentar, cosa que provoca les protestes dels seus professionals. El cas dels professors catalans és singular perquè s'assembla més a l'activisme indepe que a les reivindicacions laborals"
L'escola pública pateix clars símptomes de saturació. Les ràtios d'alumnes per classe o l'allau de nouvinguts amb necessitats educatives especials són algunes de les manifestacions objectives dels problemes de l'ensenyament.
Les costures del sistema sanitari també es ressenten, com reflecteixen les llistes d'espera; i a la xarxa d'assistència residencial, les denúncies dels treballadors del sector són constants.
En el terreny de la mobilitat, la congestió es manifesta a través dels embussos a les carreteres i autopistes; i dels retards en vols i trens. Què dir de les forces de seguretat i la irrupció de noves formes de delinquir que han desbordat la seva capacitat de resposta i han augmentat vertiginosament la perillositat de la seva feina.
Pupitres i cadires per impedir l'accés a la basílica de la Sagrada Família dilluns passat EUROPA PRESS
El malestar dels professionals de sectors bàsics es tradueix en manifestacions i vagues. Les hem vist els darrers mesos.
En el cas d'una part dels docents catalans, la protesta té unes característiques singulars. No només han organitzat un calendari amplíssim, sinó que des del principi el conflicte s'ha plantejat de manera molt desproporcionada; per començar, tall dels accessos a Barcelona: tot el soroll possible ja des del primer minut.
Dilluns passat, cinquè dia de vaga, van utilitzar el material escolar d'un centre públic per impedir l'accés dels turistes al temple de la Sagrada Família. Escalar el conflicte, en deien alguns dels organitzadors, els mateixos que diuen que es tracta d'una revolta. Ahir, les performances van tenir lloc al Maresme i a les dues comarques del Vallès.
A les protestes dels docents catalans predomina el groc, el color dels activistes del procés EUROPA PRESS
Utilitzen samarretes grogues, el mateix color dels agitadors del procés. I no és aquesta l'única coincidència: el disseny de la confrontació amb el Govern i amb els sindicats espanyols, UGT i CCOO, té moltes similituds amb les mobilitzacions dels indepes.
El gest de la basílica vol ser tan imaginatiu com aquells que organitzaven els independentistes: mobilitzacions de carrer improvisades, no comunicades i capaces de sorprendre el transportista o el conductor camí de casa.
Recorden aquells simpàtics talls de la Meridiana alguns diumenges a la tarda per amargar el retorn de les famílies de cap de setmana. És el retorn de la “Catalunya de la carretera tallada”, com recordava l'altre dia Ignasi Jorro.
Protagonistes polítics
A vegades, fa la impressió que se'ls en va l'olla: sobretot quan apel·len als partits que negocien pels Pressupostos Generals de Catalunya perquè s'abstinguin de signar un acord que no inclogués les seves peticions.
Una ingerència sindical tan directa en l'activitat política és inèdita.
Una altra particularitat dels docents és que insisteixen tan exageradament en els seus neguits per la millora del sistema educatiu que acaben evidenciant que els objectius menys nobles, si se'm permet la llicència, pesen molt més: sous, complements, retribució d'activitats extraescolars.
També centren les seves crítiques en la consellera actual com si la situació de l'ensenyament fos quelcom sobrevingut des de 2024, com si no sabessin qui ha gestionat l'educació a Catalunya durant 40 anys.
Si les mobilitzacions acaben després d'una concessió salarial que amb prou feines suposi una lleu millora del que van obtenir UGT i CCOO fa tres mesos, caldrà pensar que el desig de guanyar el pols als sindicats de classe també és més important que les arengues en defensa de la qualitat educativa.
