Una aproximació als límits del discurs antisemita (des d’un punt de vista no antisemita)
"I quan es vandalitza una sinagoga de, per exemple, Barcelona, que no és ni part de l’Estat d’Israel ni molt menys una sucursal del govern de Netanyahu, és sens dubte una expressió d’odi antisemita que no hauria de tenir empara en una societat que garanteixi la convivència"
Ens sentim profundament consternats pels arguments massa sovint esgrimits en el nostre entorn que emparen el discurs antisemita en nom del dret a la llibertat d’expressió.
La pregunta seria: Quin és el límit a la quantitat d’odi antisemita que la població té dret a expressar en base a la llibertat d’expressió? I aquest dret a la llibertat d’expressió, s’empararia en el dret a dissentir i expressar el desacord.
El punt feble del plantejament és que no és el mateix dissentir que odiar. Quan es discrepa, s’expressa, mitjançant arguments, el desacord. Quan s’odia es fa una crida a la destrucció d’una persona o grup humà. La destrucció personal, o la destrucció social mitjançant la privació dels seus drets. La definició d’antisemitisme no té res a veure amb l’expressió d’emissió d’idees crítiques sobre els jueus, sinó l’expressió d’odi i la crida a la seva desaparició.
La RAE defineix l’‘antisemitisme’ com “actitud o tendència antisemita”, i ‘antisemita’, com “que mostra hostilitat o prejudici envers els jueus, la seva cultura o la seva influència”.
La definició d’antisemitisme de l’IHRA a la qual s’han adherit les principals institucions del nostre entorn, va més enllà i defineix l’antisemitisme com “una certa percepció dels jueus que es pot expressar com a odi envers ells.
Les manifestacions físiques i retòriques de l’antisemitisme s’adrecen a les persones jueves o no jueves i/o als seus béns, a les institucions de les comunitats jueves i als seus llocs de culte”.
Així que una cosa és dissentir i una altra odiar. I una altra, expressar aquest odi.
Per descomptat, ni l’antisionisme ni les crítiques a Israel són sempre formes d’antisemitisme. A vegades sí. És important distingir entre la crítica legítima a Israel o al seu govern i la crida a la seva destrucció o la dels seus ciutadans o el rebuig als jueus del món i als que els donem suport.
Vivim en un moment històric en què, qui discrepa de les polítiques de Netanyahu, està legitimat socialment per estendre aquest rebuig a tots els jueus i sionistes del món, i aquest discurs, massa sovint, troba empara i lideratge en les autoritats que, en comptes de garantir la convivència, que és la seva responsabilitat, donen corda a aquest discurs d’odi.
De la legítima dissensió a Netanyahu es fa una crida a la, ja no legítima, desaparició de l’estat d’Israel, es legitima el boicot a tots els seus ciutadans, per extensió, l’exclusió de tots els jueus del món i fins i tot el seu assassinat --com hem vist en l’alarmant increment d’actes antisemites en diferents països del món--, i l’extensió d’aquest rebuig a tots els que, siguem jueus o no, defensem l’existència de l’estat d’Israel i la necessitat de protegir els seus ciutadans, emparant-se en què som sionistes.
Sionisme és donar suport a l’existència de l’Estat d’Israel que, després del 78è aniversari de la seva constitució, no necessita justificar el seu dret a existir.
I aplicar aquesta lògica només a Israel és, sens dubte, una forma d’antisemitisme.
A algú se li acudiria que dissentir de les polítiques de Sánchez justifiqui la crida a la desaparició d’Espanya, el boicot als interessos públics i privats dels ciutadans espanyols, l’assassinat de ciutadans espanyols residents a l’estranger i l’exclusió de tots els simpatitzants de la cultura espanyola o defensors del nostre estat?
El límit a l’expressió de l’odi antisemita hauria de ser 0. D’odi antisemita i de qualsevol discurs d’odi. No hauria d’estar permesa l’expressió d’hostilitat o prejudici envers els jueus pel simple fet de ser jueus. Ni dels jueus, ni de cap ciutadà. Cap discurs d’odi pot emparar la discriminació en base a la llibertat d’expressió. Es pot dissentir de les seves opinions, de les seves creences. Es pot dissentir del govern que han escollit democràticament.
Per exemple, respecte a la pintada que va aparèixer a la Sinagoga d’Avenir el passat abril, indubtablement la crida de Palestina del riu al mar fa referència a la destrucció de l’Estat d’Israel i això sens dubte és antisemitisme.
I quan es vandalitza una sinagoga de, per exemple, Barcelona, que no és ni part de l’Estat d’Israel ni molt menys una sucursal del govern de Netanyahu, és sens dubte una expressió d’odi antisemita que no hauria de tenir empara en una societat que garanteixi la convivència, defensi els drets de les minories i ha adoptat la definició d’antisemitisme de l’IHRA, tant a l’Ajuntament, com al Parlament de Catalunya i al Govern d’Espanya.
De l’únic que som veritablement lliures els éssers humans és de pensament. Ningú pot posar límit al nostre dret a odiar, per molt que sigui font d’infelicitat i una cosa poc saludable. Per als nostres comportaments, sempre hi ha normes que regulen la convivència. I les pulsions d’odi i destrucció, com millor estan, pel bé de tothom, és reprimides.
