En colaboración con
Trencament de menisc: per què no sempre cal operar
La decisió depèn de múltiples factors: el tipus de trencament, els símptomes, l'edat, el nivell d'activitat i l'estat general de l'articulació
Notícies relacionades
Quan algú rep el diagnòstic d'un trencament de menisc, és fàcil que s'activi una alarma interna. Molta gent continua associant aquesta lesió directament amb cirurgia, com si fos l'únic camí possible. Però la realitat no és tan dramàtica. No tots els trencaments són iguals ni tots fan el mateix mal, i això canvia completament l'enfocament.
La decisió d'operar (o no) depèn de factors com el tipus de lesió, la intensitat dels símptomes, l'edat o el nivell d'activitat, però també d'alguna cosa més bàsica: com limita aquell genoll en la vida diària.
“El menisc té un paper fonamental en l'estabilitat i l'amortiment del genoll; no hem de decidir operar només per la ressonància, sinó pels símptomes reals del pacient”, explica el doctor Christian Yela, cap del Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia de l'Hospital Universitari General de Catalunya.
El menisc, una articulació clau
Cada genoll compta amb dos meniscs, un intern i un altre extern, que actuen com a autèntics amortidors entre el fèmur i la tíbia. La seva funció va molt més enllà d’‘omplir’ espai: ajuden a distribuir les càrregues en caminar o córrer, protegeixen el cartílag i aporten estabilitat a l'articulació. És a dir, sense ells el genoll pateix més, abans i pitjor. Per això, quan apareix una lesió, “l'enfocament actual no és eliminar sense més el que molesta, sinó conservar tot el teixit possible”. “Pot semblar un matís, però canvia molt les coses a mitjà i llarg termini”, recalca l'especialista.
Els trencaments de menisc solen aparèixer per dos grans motius. D'una banda hi ha les traumàtiques, típiques en persones joves o esportistes, que es produeixen després d'un gir brusc amb el peu recolzat, un canvi de direcció o un mal recolzament durant la pràctica esportiva.
Doctor Christian Yela, cap del Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia de l'Hospital Universitari General de Catalunya
D'altra banda, hi ha les degeneratives, més freqüents a partir dels 40 o 50 anys, que no requereixen un cop clar: el teixit es va desgastant a poc a poc fins que apareix el trencament. En aquests casos, la cosa es complica una mica més, perquè no sempre el que es veu a la ressonància és el que està causant el dolor. “Cal ser prudents i valorar bé el context”, insisteix el doctor Yela, perquè “no tot el que es veu explica el que se sent”.
Senyals que convé atendre
Els símptomes poden variar força d'una persona a una altra, però n'hi ha alguns que es repeteixen: dolor a la línia de l'articulació, inflamació, sensació de cruixit o que alguna cosa s'enganxa en moure el genoll, i fins i tot dificultat per estirar-lo o doblegar-lo completament. A vegades són molèsties suportables, altres vegades condicionen força l'activitat diària. I després hi ha l'anomenat bloqueig mecànic, quan el genoll es queda “encallat” i no permet un moviment normal. “Això ja és més específic i sol tenir més pes a l'hora de prendre decisions”, assenyala el cirurgià ortopèdic de l'HUGC.
En molts casos, sobretot en els trencaments degeneratius o en aquells que no provoquen símptomes mecànics importants, no cal operar d'entrada. Es pot optar per un tractament conservador, que inclou repòs relatiu, aplicació de fred, medicació si és necessària i un programa de fisioteràpia ben plantejat.
L'objectiu és reduir el dolor, recuperar la mobilitat i tornar a una vida normal sense necessitat de cirurgia. “I la veritat és que, en força pacients, això funciona. No és immediat, això sí, però sol donar bons resultats si es fa amb constància”, assegura l'especialista.
Quan la cirurgia entra en joc
La intervenció es planteja quan el dolor persisteix malgrat el tractament, quan hi ha una limitació clara que no millora o quan apareix un bloqueig mecànic evident. També si el trencament compromet la funcionalitat del genoll o s'acompanya d'altres lesions, com danys ligamentaris.
“S'intervé quan els símptomes no cedeixen o el genoll deixa de funcionar amb normalitat”, concreta el doctor Christian Yela. No és una decisió automàtica ni basada en una sola prova, sinó en el conjunt.
Si s'arriba a aquest punt, la cirurgia actual és molt menys agressiva que abans. Es realitza mitjançant artroscòpia, amb petites incisions que permeten tractar la lesió amb precisió. I aquí hi ha una idea clau que guia tot: preservar el menisc sempre que sigui possible.
L'opció preferida és la sutura meniscal, és a dir, reparar el trencament per mantenir el teixit i la seva funció. Això protegeix millor el genoll a llarg termini, encara que implica una recuperació més lenta i una mica més exigent. Quan no és viable reparar, es recorre a la meniscectomia parcial, que consisteix a retirar només la part danyada. És una solució eficaç, però amb un matís important: com més teixit es perd, més gran és el risc de desgast amb els anys.
Recuperació adaptada al pacient
La recuperació depèn molt del tipus d'intervenció. Després d'una meniscectomia parcial, molts pacients tornen a la seva activitat habitual en poques setmanes, de manera força ràpida. En canvi, quan es realitza una sutura meniscal, el procés és més llarg perquè el teixit necessita temps per cicatritzar correctament; pot implicar setmanes sense recolzar la cama i diversos mesos de rehabilitació progressiva. No és el més còmode, però sí el més beneficiós en molts casos. “L'objectiu és preservar el màxim menisc possible i adaptar la recuperació a cada pacient perquè torni a la seva activitat amb seguretat”, explica el doctor Yela.
Al final, la idea més important és senzilla: un trencament de menisc no es tracta només mirant una ressonància. Es tracta escoltant el pacient, valorant els seus símptomes i entenent què necessita realment aquell genoll. La tendència actual en traumatologia és clara: reparar sempre que es pugui i evitar treure teixit llevat que no hi hagi cap altra opció. Perquè no tot menisc trencat necessita cirurgia… i això, encara que a vegades sorprengui, és una bona notícia.
