Qui molt abraça, poc estreny
"Ens sobra èpica i ens falta control de la realitat. A veure com li expliquem al proper desnonat per un fons voltor que el seu dret a viure a Barcelona està per sota del mercat de l'habitatge. O al proper apunyalat que té una visió falsa de la inseguretat ciutadana"
Mentre robatoris i apunyalaments van creixent de manera exponencial a la nostra estimada ciutat, l'ajuntament no té millor idea que reduir els efectius de la Guàrdia Urbana durant el cap de setmana, que és, precisament, quan més desgràcies passen a Barcelona. Plou sobre mullat, si recordem la no compra de pistoles Taser de fa un temps, que tan bé els haurien anat als nostres polis per intervenir en circumstàncies desagradables sense haver de matar ningú. Em temo que, en certs sectors de l'esquerra, es continua considerant que la llei i l'ordre són obsessions de la dretona.
Al mateix temps, es destinen fons a l'ajuda a Gaza (el nostre cèlebre districte 11), que em sembla una cosa moralment vàlida, però que, al meu parer, correspondria a administracions més àmplies, com l'autonòmica o la nacional.
Un alcalde no és un president i s'hauria de centrar, crec jo, en els assumptes que afecten més de prop la seva ciutat. A Barcelona, tothom sap quins són: un habitatge impossible, un control (inexistent) del turisme, uns trens de rodalies que funcionen fatal i l'increment innegable de la delinqüència i les agressions, que van del cop de puny a l'apunyalament, passant per la violació i els tocaments indesitjats: tal com està el pati, la manca d'efectius policials els dies més complicats de la setmana no és una cosa que convidi a l'optimisme.
Evidentment, quedes millor preocupant-te pels palestins que pels teus propis conciutadans. És més èpic i et permet sentir-te com el Bono dels municipis. Però jo diria que a un alcalde (i, si m'apureu, a un president del govern: vegeu un tal Sánchez, que ha convertit la política exterior en una prolongació o substitució de la interior) no li cal l'èpica ni les ambicions de mostrar altura moral.
Gairebé tots ens conformaríem amb un lloguer raonable, una bona pràctica del transport públic i algun passeig tranquil sense que aparegui algun trastornat a robar-nos el mòbil i la cartera o, directament, a apunyalar-nos (tant li fa si crida Allah Uakbar o no).
L'amor a Palestina, a més, comporta el fàstic cap a Israel. I decisions tan discutibles com trencar l'agermanament de Barcelona amb Tel Aviv, la ciutat més, diguem-ne, normal d'Israel. O ficar-se en embolics amb la Fira per esdeveniments en què participa Israel i en què, segons el nostre consistori, s'hauria de vetar la presència dels jueus. Ja la vam embolicar amb el congrés mundial de mòbils i, a nivell nacional, amb el festival d'Eurovisió, un esdeveniment pseudo musical al qual no s'hauria d'anar per un boicot a Israel, sinó perquè és un espant multicolor per a diversió del més ximple del col·lectiu LGBTI.
Sabaté a les teves sabates i municipi a la teva ciutat. En aquest sentit, no n'hi ha prou amb declarar que els barcelonins tenen dret a viure a la seva pròpia ciutat, sinó que cal treballar perquè això passi. Tampoc és de rebut dir, com s'ha dit, que Barcelona és una ciutat segura i que la sensació d'inseguretat que tenen els seus habitants és falsa. Com tampoc ho és reduir el nombre de patrullers durant els caps de setmana i no comprar-los les maleïdes pistoles elèctriques.
Ens sobra èpica i ens falta control de la realitat. A veure com li expliquem al proper desnonat per un fons voltor que el seu dret a viure a Barcelona està per sota del mercat de l'habitatge. O al proper apunyalat que té una visió falsa de la inseguretat ciutadana.
