Per una ciutat més segura
"No és de rebut que qui es posa les mans al cap per la delinqüència faci demagògia contra la presència de mossos als instituts i impedeixi que els nois vegin en ells funcionaris en qui confiar"
Les estadístiques diuen que la delinqüència a Barcelona va a la baixa i que assumptes tan preocupants com la multireincidència han començat a ser controlats.
Això és així, en general, encara que alguns delictes concrets en lloc de disminuir augmenten, com és el cas de les agressions sexuals. Tanmateix, quan es produeixen successos greus amb morts pel mig, lògicament, salten les alarmes.
I es desferma el debat alarmista.
Perquè, malgrat les xifres, ni els barcelonins ni els espanyols en general tenen la sensació que la delinqüència va a menys. L'ús d'armes blanques i de foc suposa una escalada objectiva per més que es digui que potser aquesta impressió obeeix a les xifres d'incautació, no tant a la seva existència o ús.
El que tampoc no cap --o no hauria de cabre--, és acusar de bonisme els responsables policials del moment. Núria Parlon, la consellera d'Interior, va ser precisament la primera socialdemòcrata que va arrabassar a la dreta el monopoli de l'ordre i l'autoritat durant la seva dilatada alcaldia a Santa Coloma de Gramenet.
- La consellera d'Interior, Núria Parlon
La delinqüència va caure l'any passat a nivells de fa 10 anys, amb un descens del 6,1% respecte al 2024. De la mateixa manera, la tramitació d'expulsions de malfactors del país va pujar un 39%. La multireincidència es va reduir un 40% en el primer any d'aplicació del pla de xoc específic; i els judicis als seus protagonistes s'han accelerat.
No obstant això, la percepció continua sent-hi. I és molt difícil esborrar-la. Passa quelcom semblant al creixement de l'economia espanyola –rècord europeu-- i a l'augment del nombre d'afiliats a la Seguretat Social, que ha superat els 22 milions per primera vegada a la història.
No importa que els restaurants estiguin plens, com les carreteres els caps de setmana i els aeroports en festius. La imatge que ens queda és que la riquesa creada no arriba a tota la població perquè, efectivament, Espanya ha conegut la paradoxa capitalista: tenir feina i no arribar a final de mes ni a un habitatge.
De la mateixa manera que l'oposició al Congrés dels Diputats utilitza la carestia de la vida per enfosquir el bon ritme de l'economia, al Parlament i a l'Ajuntament de Barcelona amplifica els successos que sacsegen la ciutat per erosionar els qui estan al poder. És normal.
Al Govern i al consistori no els toca altra que persistir en la lluita contra la delinqüència i la protecció dels ciutadans sense buscar excuses ni parapetar-se en les dades. Al final, les sensacions es converteixen en realitats, com les pròpies xifres i igual de respectables.
Ara bé, el que no és de rebut és que les mateixes forces polítiques que fan demagògia contra la presència d'agents dels Mossos d'Esquadra en alguns instituts i els mitjans que els fan el joc es posin exigents ara davant dels últims assassinats que ens escandalitzen.
Manifestació de professors a Via Laietana Barcelona
Aquells que han alçat la veu contra l'assistència de policies als centres escolars dificulten una de les línies de treball en seguretat a llarg termini. És fonamental que els ciutadans, començant pels més joves, vegin en els agents servidors públics en qui confiar.
Titllar els mossos de repressors o ocupadors, com fan alguns sindicats de docents, és justament el contrari d'una tasca de prevenció que faciliti la col·laboració ciutadana en la lluita contra la delinqüència.