El dret a quedar-se a BCN de Collboni: tasca impossible?
"Barcelona, gràcies als projectes de l'equip de Pasqual Maragall a finals dels anys vuitanta i amb els Jocs Olímpics de 1992, s'ha convertit en una gran ciutat internacional. I això implica una cara A i una cara B. I la B no garanteix el dret a quedar-se. Més aviat al contrari"
És un bon missatge. Ho repeteix l'alcalde Jaume Collboni en les seves últimes intervencions públiques. Aquesta setmana ho va fer a l'auditori de Foment del Treball. El dret a quedar-se a Barcelona amb l'objectiu de retenir els més joves, aquells ciutadans que senten la ciutat com una cosa pròpia.
Perquè aquest ‘dret’ pugui ser assolible, Collboni insisteix que les administracions públiques han de fer tot el possible per oferir un habitatge assequible. També assenyala que la ciutat ha de ser amable, ha de generar una qualitat de vida notable i això passa per habilitar més zones verdes i restringir la circulació a cotxes i motos.
D'entrada es podria dir que el missatge polític és atractiu. Tanmateix, la intenció de Collboni cau en contradiccions, i, a més, hi ha elements que no pot controlar l'administració local.
Barcelona és avui, encara, una ciutat barata en el context internacional, i el que ofereix --al marge de les millores que es puguin impulsar-- ja agrada a una població flotant que sent que la capital catalana té les dimensions adequades i tots els serveis que es puguin desitjar.
Barcelona no podrà assegurar aquest dret a quedar-se. No pot perquè ha triomfat respecte a altres ciutats del sud d'Europa. No es pot deixar de banda, encara que els locals no ho vegin així, que la ciutat és una gran urbs internacional, amb un flux d'estudiants, emprenedors, visitants i població jubilada que l'acabaran transformant de manera notòria.
Les mesures del govern local que dirigeix Jaume Collboni, com la restricció dels pisos turístics, poden anar en una línia adequada, com ja fan altres grans ciutats.
Els turistes i visitants –com ha succeït sempre— disposen d'una oferta hotelera. Potser el dèficit és als hotels més modestos. En no generar tanta rendibilitat, el capital no aposta tant per ells i només hi ha projectes per a grans hotels de luxe.
La construcció de més habitatge al perímetre urbà de Barcelona també és una bona resposta.
Collboni repeteix que es deia que la ciutat no donava més de si, que ja no es podria construir, i que això s'ha demostrat fals, que encara pot créixer.
Sí, d'acord. En algunes zones molt concretes. Ho veurem a la Sagrera, i a la Marina del Prat Vermell a la Zona Franca. També als espais de l'antiga fàbrica de Mercedes-Benz, a Sant Andreu.
Però hi ha límits. I en totes les operacions urbanístiques, on el sector públic necessita del concurs del sector privat –que necessita que siguin rendibles—els preus dels nous habitatges atrauran un públic que, segurament, no serà el local. O aquest, tot i desitjar aquests immobles amb tota l'ànima, no els podrà pagar.
Barcelona, gràcies als projectes de l'equip de Pasqual Maragall a finals dels anys vuitanta i amb els Jocs Olímpics de 1992, s'ha convertit en una gran ciutat internacional. I això implica una cara A i una cara B. I la B no garanteix el dret a quedar-se. Més aviat al contrari.
Una altra cosa és que allò local, allò barceloní, s'entengui com allò metropolità. I el dret a quedar-se es tradueixi en viure i treballar a la regió metropolitana. Des de la comarca del Bages fins a Vilafranca. Però quedar-se al municipi estricte de Barcelona, això serà molt complicat. Malgrat la bona voluntat de Collboni.
