Responsabilitat i solidaritat: requisits per viure a Barcelona
"El bon funcionament d'una ciutat depèn de cadascú, de les seves accions, dels seus gestos, de les seves paraules cap als seus veïns, cap als seus companys de feina, cap als membres de la seva pròpia família"
Soc a casa i sento sorolls. Provenen del carrer, encara que també, en moltes ocasions, arriben des de l'altre pis de l'escala. Sembla que s'ho estan passant molt bé. Canten i la música està massa alta. Què faig? Puc trucar a la Guàrdia Urbana. Aquelles terrasses de la cantonada tampoc m'agraden gaire. He comprovat que tenen una taula addicional que no els toca. Presentaré una queixa a l'ajuntament.
Al matí, a l'hora del meu esmorzar, comprovo un altre soroll insuportable. M'hi assec per la finestra i veig amb els meus propis ulls el desgavell. Són nens corrent a tota velocitat i cridant a l'hora del pati a l'escola que queda al costat de casa. No ho entenc. Ningú s'adona que així és impossible viure?
Aquestes queixes, lamentacions que podrien suggerir una hipersensibilitat fora de lloc, són moneda corrent a Barcelona. Els veïns i veïnes estan a la que salta, amb ganes de presentar denúncies, amb la idea que Barcelona hauria de ser una ciutat més calmada, que garantís el dret al repòs, en què es pogués ‘dormir en pau’.
El districte de Sant Martí ha viscut aquest fenomen, mostrant públicament les denúncies d'un veí que en la seva aclaparadora majoria han acabat en no res.
Els serveis públics es van posar en marxa per atendre aquestes queixes, molt centrades en les terrasses d'un determinat carrer del barri del Clot. I només un 3% dels expedients oberts van acabar en sanció. És a dir, una pèrdua de temps total.
A les ciutats hi ha sorolls, moviments, bullici. Al camp no. A les ciutats es posen de manifest interessos contraposats. I els ciutadans s'enfronten a més perills que en un poble aïllat.
És cert, però, que les ciutats es veuen obligades a oferir un entorn més amable, en gran mesura forçades pel canvi climàtic i també perquè les seves poblacions s'envelleixen. Al mateix temps, --i aquesta és la paradoxa—les grans urbs reben una població jove, amb ambició, amb desig de beure la vida a grans glops. I han de compatibilitzar totes aquestes necessitats.
El que ha quedat oblidat és que els propis ciutadans han de demanar comptes a altres ciutadans. És evident que cal exigir rigor i eficiència a les administracions, però el primer pas l'ha de fer el ciutadà.
I dos són els requisits que ja no es mencionen: la responsabilitat individual –saber de què em queixo, què puc fer per resoldre-ho tot sol i si val la pena aquesta queixa--- i la solidaritat, pensant en un col·lectiu ampli, més enllà de les meves pròpies penúries.
La veritat és que han estat aquestes mateixes administracions les que han acabat creant aquest ciutadà rondinaire, insolidari, curtterminista. La cura constant, i la por cap a aquell veí que pot tocar el voraviu, ha portat a acollir, com si fos un nen, el ciutadà adult.
Potser això està canviant ara i seria motiu per celebrar-ho. L'Ajuntament de Barcelona sembla que se n'ha adonat. I el gerent del districte de Sant Martí li ha cantat la canya a aquest ciutadà hipersensible del barri del Clot.
Hauria de ser un precedent important. El bon funcionament d'una ciutat depèn de cadascú, de les seves accions, dels seus gestos, de les seves paraules cap als seus veïns, cap als seus companys de feina, cap als membres de la seva pròpia família.
L'alcalde, els dirigents polítics, els funcionaris, són part d'un col·lectiu. I cada peça ha d'exercir la seva responsabilitat.
Sorolls? Potser me'n vaig al camp. Seria el més convenient si es vol dormir bé. No hi haurà terrasses on es cridi, potser, fora d'hores.
