Els jocs hivernats de Barcelona 26 i els menystinguts d'estiu de 2040
La marca de Barcelona ha de ser la de capital de l'esport i d'excel·lència. Precisa, a més, d'una injecció d'autoestima, motor de transformació urbana i metropolitana, de cohesió social i d'unitat per ser aquella millor Barcelona de la qual sempre ens hem enorgullit i afermar el ser nosaltres i l'entre tots
Si s'haguessin complert les expectatives d'alguns, Barcelona aquests dies estaria organitzant els Jocs Olímpics d'Hivern. Tot va començar fa 16 anys. Recordo que, l'aleshores alcalde Jordi Hereu, em va telefonar per notificar-me que anava a anunciar la candidatura de la ciutat a l'esdeveniment per a l'any 2022.
L'any 2011, ja amb l'alcalde Xavier Trias, la proposta va seguir el seu curs i dos anys després va mudar el seu horitzó temporal per a l'any 2026. Finalment, l'alcaldessa Ada Colau va retirar la candidatura l'any 2017. Els comuns eren i són crítics amb els grans esdeveniments internacionals, com els seus predecessors d'Iniciativa per Catalunya ho van ser amb els Jocs Olímpics de 1992. Per si no fos prou, el “procés” independentista ho intoxicava tot.
Des d'un primer moment vaig ser escèptic amb la proposta i a mesura que passava el temps em vaig tornar crític i reiterava que era més convenient i d'interès barceloní aspirar a revalidar la candidatura d'estiu per al 2036 o el 2040.
Ensamblar un projecte de Barcelona amb els Pirineus i fer-ho amb la neu pel mig podria ser una ambició lloable, però difícilment encaixable. Semblava que la nostra ciutat era més un esquer d'atracció de la proposta pirinenca que no pas un objectiu de transformació urbana propi.
Era preferible, al meu entendre, centrar tot l'esforç olímpic en una candidatura estiuenca.
Si París ha tornat a repetir uns Jocs l'any 2024 i Los Angeles ho farà el 2028 per alguna cosa serà. Barcelona va tenir la seva oportunitat, el 92 i la va aprofitar. Es van recuperar barris i en van emergir d'altres, es van afrontar infraestructures com les Rondes o el nou aeroport i tantes altres. En una segona edició dels Jocs es podrien encarar les massa assignatures pendents per a una cohesió més gran de la nostra ciutat i d'aquesta amb la primera i segona corona metropolitana.
En particular, la mobilitat de proximitat, les Rodalies, amb la prioritat del desplaçament costaner de la R1 i la parcial de la R2 Sud o el metro del Baix Llobregat, la prolongació de línies ja existents o el túnel ferroviari d'Horta per enfortir la connexió amb el Vallès, per exemple. Actuacions construïdes i renovades que, juntament amb d'altres, donin aixopluc a nous barris a l'entorn metropolità.
Una “neo Barcelona'92” revulsiu i habilitadora d'habitatge i per a més equipaments socials. Inversions, òbviament, a afegir a les que llavors ja haurien d'estar inaugurades amb anterioritat i a ple rendiment: l'Estació de la Sagrera, la nova de França del segle XXI, un aeroport en plenitud i fins i tot la línia 9 després d'acumular lustres de retards i sobrecostos o uns Ferrocarrils inversors en noves actuacions i que juntament amb una Rodalies ja esmenades les seves deficiències de servei, manteniment i seguretat. És destacable que les instal·lacions esportives de referència, l'Estadi de Montjuïc i el Palau de Sant Jordi, només precisarien els seus retocs.
La marca de Barcelona ha de ser la de capital de l'esport i d'excel·lència. Precisa, a més, d'una injecció d'autoestima, motor de transformació urbana i metropolitana, de cohesió social i d'unitat per ser aquella millor Barcelona de la qual sempre ens hem enorgullit i afermar el ser nosaltres i l'entre tots.
Una aposta tractora d'inversió i il·lusió. Continuo creient que una altra Barcelona'92 hauria de ser possible.
