Passa’t al mode estalvi
Tren de Rodalies
Opinió

Independentistes i Rodalies: vergonya aliena

"L'intent de lligar el desastre de Rodalies per ressuscitar el projecte polític independentista causa enrojolament. La ciutadania no ha respost. Hauria de ser un senyal perquè els dirigents independentistes, --el paper de Lluís Llach al capdavant de l'ANC ja no mereix cap adjectiu—reaccionin i assumeixin que no es pot viure de l'engany permanent"

Publicada

Dos manifestacions diferents, perquè els seus impulsors no van ser capaços d'arribar a un acord. L'ANC al matí i entitats, sindicats, --amb suport d'ERC--, a la tarda. Poca cosa. Mobilització mínima. En tots dos casos, encara que la de l'ANC va ser, gairebé, ridícula.

L'independentisme fa setmanes que busca una lligadura entre els despropòsits del servei de Rodalies –la manca d'inversió històrica es paga ara, encara que coincideixi amb un pla a mig termini— i un projecte polític que s'ha vist que no ha servit per a res i que es vol ressuscitar.

L'intent causa enrojolament. I la ciutadania no ha respost. Hauria de ser un senyal perquè els dirigents independentistes, --el paper de Lluís Llach al capdavant de l'ANC ja no mereix cap adjectiu—reaccionin i assumeixin que no es pot viure de l'engany permanent.

La mobilització de la tarda d'aquest dissabte tenia un sentit més gran. La ciutadania pot i ha d'expressar l'enuig per un servei que no està a l'alçada. Però també ha de prendre consciència de les decisions que pren. Ho explica de manera diàfana el catedràtic d'organització d'empreses, Benito Arruñada, en el seu llibre La culpa és nostra. Perquè els polítics acaben duent a terme el que els electors reclamen o desitgen a curt termini.

I els partits catalanistes abans –avui independentistes—van posar l'accent durant anys en l'AVE, i no tant en el ferrocarril convencional. Tenim avui, per tant, el fruit de polítiques que s'havien aplaudit: la connexió per AVE de les quatre províncies catalanes.

L'intent barroer, i sembla que estèril, de l'independentisme per aprofitar el moment a costa del desastre de Rodalies de Renfe, provoca vergonya aliena. Aquesta és la realitat.

Una altra cosa és veure com es pot assegurar una inversió a mitjà i llarg termini, sostinguda en el temps, que millori i consolidi un servei de ferrocarril que resulta completament essencial per al futur de Catalunya. I això només podrà passar per un pacte de país, a Catalunya, i en col·laboració amb Renfe, a partir de l'empresa mixta liderada pel Govern de la Generalitat que s'ha creat.

Dir que l'Estat tracta de “forma colonial” Catalunya mostra o una gran ignorància o mala fe. Perquè els governs espanyols –als quals s'ha de pressionar perquè compleixin amb els acords i executin les partides pressupostàries—actuen a partir de les demandes i de les necessitats polítiques que es troben al Congrés dels Diputats. Ni més ni menys.

El servei de Rodalies de Renfe, o si es vol el servei del ferrocarril convencional, no s'ha cuidat a Espanya en les darreres dècades. No només a Catalunya. A Andalusia les mancances també són enormes. L'Estat no és un ens que lluita en contra de Catalunya, com vol fer veure l'independentisme, que ja ha demostrat amb escreix els seus fracassos i l'enorme engany col·lectiu dels darrers 15 anys.

L'Estat, que engloba el conjunt d'administracions i governs –el president de la Generalitat és el representant de l'Estat a Catalunya—té pressupostos, partides per a diferents qüestions. Les executa en funció del que succeeix en cada exercici. Hi ha crisis econòmiques periòdiques, que paralitzen inversions previstes, perquè les prioritats se situen en altres àmbits. I hi ha polítiques amb més brillantor que d'altres.

Espanya, en el seu conjunt, s'ha equivocat apostant amb tanta determinació per l'alta velocitat. I els dirigents, tant del PSOE com del PP, ho saben. Ara és complicat fer marxa enrere. Però l'interès en els pròxims anys s'haurà de situar en el transport més proper, en els desplaçaments de treballadors, professionals, estudiants o turistes al voltant de les grans ciutats com Barcelona.

El que es juga Catalunya en els pròxims deu anys és ni més ni menys que el seu futur com a país competitiu en la seva regió d'influència, al sud d'Europa. La construcció de més habitatge –protegit i en el mercat lliure—la inversió econòmica en empreses tecnològiques, la reindustrialització o els serveis de logística—només es podran dur a terme en un radi ampli, al voltant de la regió metropolitana de Barcelona. I sense un transport públic segur i eficaç tot això serà impossible.

La solució no està, en cap cas, en demanar la “via de la independència”. Està en la col·laboració lleial, i també en l'exigència responsable i en la pressió constant davant dels governs centrals. Amb tothom al darrere, seria més factible.

Amb la divisió i els missatges puerils, com els de Llach, el que s'aconsegueix és un sentiment de vergonya aliena, de fer veure que no ha passat.