Entre imaginaris

Escriu el filòsof Ferran Sáez a la revista Qüestions de vida Cristiana (@fjoanmaragall): “Si hi ha una persona i una obra que concentri millor el llegat cristià de la cultura catalana moderna és, sens dubte, Gaudí”.

Es llegeix a l'editorial d'aquesta publicació de l'Abadia de Montserrat: “A ningú se li acudiria pensar que els dos milions i mig de visitants anuals que rep Montserrat són tots fervorosos devots de la Moreneta.”

“Ni tampoc que els quatre milions anuals de persones que es distreuen una estona a la Sagrada Família veuen res més que l'obra colossal d'un geni singular”. Així és. Veuen vigilants que revisen, registren i tracten els visitants com a terroristes en un aeroport.

L'entrada a la basílica és més que magnífica i més que genial. Però l'interior sembla les desfilades de turistes per les Rambles. En un petit espai reservat al recolliment, hi ha pocs devots. I la sortida del temple passa obligatòriament per la botiga de souvenirs.

Només un 28% dels joves catalans d'entre 16 i 34 anys afirmen ser catòlics i els practicants no arriben al 14%. Per això, l'èxit de Rosalía amb simbologia religiosa i l'Escolania de Montserrat “no demostra un retorn de Déu i la religió”. Misteris de la fe.

Per la seva banda, el professor i periodista Miquel Calsina dedueix que els imaginaris que constitueixen un “llenguatge intangible […] són més parcials i més efímers, sovint dominats per la immediatesa, l'emoció, l'imperialisme de l'objectivitat i el cientificisme”.

En aquests temps de neguit i angoixa davant l'imprevist, l'imaginari religiós aporta una sensació de pertinença a la comunitat de creients i reforça els seus valors culturals. Encara que això tampoc pressuposa el retorn de la religiositat perduda.

Un altre imaginari estudiat pel catedràtic Sergio Pardo és el del control migratori. “La defensa cultural de la identitat no és necessàriament xenòfoba”, afirma. El mateix que es podria dir de la defensa de la identitat religiosa. O de la lingüística.

Com la identitat social, totes estan basades en pors culturals. Unes pors que es traslladen a la tensió entre la tradició cristiana i els migrants musulmans. I a la incompatibilitat entre els codis de valors d'ambdues religions.

Pardo admet que “malauradament, el paradigma multicultural ha generat resultats decebedors”. A això s'hi suma el constant creixement del laïcisme a Europa i gran part d'Occident.

Lluny queden els bons desitjos de Ferran Sáez. Sosté que romànic, gòtic, Sagrada Família i la poesia de Verdaguer o Maragall haurien de ser patrimoni de tots els catalans, “vinguin d'on vinguin i tinguin la fe que tinguin o no en tinguin cap”.

Per contra, en l'anomenada era de la hipocresia, la Catedral de Barcelona cobra entrada a tota persona que no resideixi a Barcelona. També als nadius barcelonins que viuen fora de la ciutat. Igual que si fossin visitants japonesos.

Si això no és una altra discriminació que danya l'imaginari i la fe en l'Església, que baixin els déus i ho vegin.