I Capuletti e i Montecchi al Liceu: brillantor de Lisette Oropesa
La soprano nord-americana d'origen cubà és una de les millors en el repertori del bel canto, aquell que comprèn les òperes de Donizetti, Bellini i Rossini, on el més important és la bellesa de la veu, l'instrument que més brilla en aquestes òperes. Tot un luxe veure-la. La seva ària inicial, “Oh! quante volte" només es pot qualificar de magistral
Aquesta segona òpera de l'abonament no té la millor de les sorts. Ve precedida per un allau de canvis, probablement atribuïbles al caos organitzatiu del Liceu que, tant de bo, la nova presidenta tingui a bé solucionar realitzant modificacions profundes en l'organigrama. Però aquests canvis queden en no res si els comparem amb l'estat d'ànim que deuen estar passant els participants d'aquesta producció.
El post al seu Instagram el divendres de l'estrena de la protagonista, la soprano Lisette Oropesa, és colpidor. Explica que la setmana de l'estrena ha estat una de les pitjors de la seva vida, i no m'estranya. En l'assaig de dissabte, la soprano va presenciar el terrible accident d'una operària les circumstàncies del qual no són públiques, suposo que per estar subjectes a secret les pertinents investigacions, però el que es transmet sobre l'estat de l'accidentada no és gens bo.
A això cal afegir que l'endemà es va aixecar sense veu, afectada de COVID. Tampoc ajuda al seu ànim el tràgic accident d'Urda, ni veure la ciutat preparada per a un caos que, afortunadament, no es va produir. I, a més, la funció del dia 11 es canvia de dia per la vaga general. Tot configura un panorama que afectaria qualsevol i, per descomptat, a una artista d'extrema sensibilitat com és Lisette.
Escena d'I Capuletti e i Montecchi al Liceu
Cal reconèixer la gran professionalitat de la cantant nord-americana d'origen cubà i pel que expliquen qui la van veure a l'estrena va estar molt bé al començament encara que després es va desfondar una mica. Quan vaig tenir la sort de gaudir amb la seva interpretació ja la vaig veure molt bé, encara que és cert que la seva fragilitat semblava transcendir el personatge.
És una de les millors en el repertori del bel canto, aquell que comprèn les òperes de Donizetti, Bellini i Rossini, on el més important és la bellesa de la veu, l'instrument que més brilla en aquestes òperes. Tot un luxe veure-la. La seva ària inicial, “Oh! quante volte" només es pot qualificar de magistral.
![falst3--260701-039©ABofill (1).jpg](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/560044.jpg?p=w:320\/h:240&h=8fx3X_MT"])
També va brillar la seva contrapart, la mezzo Raffaella Lupinacci, que construeix un gran Romeo. Perquè sí, en aquesta òpera Romeo l'interpreta una dona travestida d'home no per exigència del guió, sinó perquè Bellini buscava la bellesa dels duets de les dues veus femenines, una cosa ben vista a la Itàlia de la primera meitat del segle XIX. El tenor peruà Iván Ayón Rivas va estar força bé, si bé de vegades li falta projecció i la seva presència no acaba d'encaixar amb el paper.
Erràtics per l'escenari
La direcció musical Riccardo Frizza, tot i no ser la inicialment programada, brillant. Precisament l'última vegada que vam veure al Liceu aquesta òpera, el 2016, també hi era al fossat el mestre italià. D'aleshores ençà s'ha consolidat com un excel·lent director de música d'òpera, especialment en el repertori belcantista on l'orquestra ha d'estar al servei dels cantants.
Escena 'I Capuletti e i Montecchi' al Liceu
I ho està, a més de saber donar protagonisme a la trompa i a l'arpa en els passatges escrits per al seu lluïment. El respecte de l'orquestra als cantants és màxim, com s'espera d'una òpera d'aquestes característiques. És un plaer escoltar especialistes com Frizza. El cor, masculí, del Liceu també està a l'alçada amb moments brillants i sempre embolcallant els cantants.
La resta de protagonistes, Marko Mimica i Alejandro López, no passen de l'aprovat, igual que el disseny de la producció en el seu conjunt, signada per Allex Aguilera. No molesta, cosa que en el nostre temps ja és molt, però no diu gran cosa i deixa els cantants erràtics per l'escenari en més d'una ocasió. Utilitza bé les projeccions d'imatges, drecera per als que fan una escenografia senzilla, i la llacuna que envolta l'escenari no s'acaba de justificar.
Les pauses entre escenes són excessivament llargues i no semblen necessàries pels canvis escènics. En qualsevol cas, no distreu i, a més, ajuda a la projecció de la veu.
Canvi de segle
El vestuari correcte, excepte en el cas de Giulietta, que de vegades sembla a punt de caure enredada en els seus llargs, i avorrits, vestits. Sorprèn que la pitjor vestida sigui la protagonista. S'ambienta al segle XVIII, en lloc del seu període natural, entre els segles XII a XIV, quan els partidaris del Papa (guelfs, com els Capuletti) estaven enfrontats als de Carlemany (gibelins, com els Montecchi). Perquè aquesta òpera no parteix de la tragèdia de Shakespeare sinó dels textos que la van inspirar. El canvi de segle ni aporta ni resta.
El canvi de producció, atribuït a un tema logístic, sembla que es deu més a un tema econòmic. Probablement per compensar la despesa en Aida ara toca estalviar, com també evidencia que en aquesta temporada veurem les millors veus, llevat d'honroses excepcions com Oropesa, principalment en recitals de cap de setmana, en una de les temporades més desequilibrades de la nostra història recent.
En qualsevol cas no pot acabar una crítica sobre aquesta òpera sense desitjar la plena recuperació a l'operària accidentada. Tot la resta és accessori.
