Richard Wagner tenia tal obsessió per la concepció de l'òpera com un art total que va construir un teatre a la ciutat alemanya de Bayreuth per representar les seves obres exactament com ell les va concebre.
Ell va ser qui va “ficar” l'orquestra al fossat, qui va apagar totalment els llums durant la representació, o qui va treballar profusament en la visibilitat i l'acústica del teatre. Des de fa 150 anys se celebra en aquest teatre un festival en què any rere any es representen les seves òperes, amb especial focus en la tetralogia de l'Anell del Nibelung que es representa diverses vegades de manera consecutiva.
És el destí per a tots els amants de la música de Wagner. Uns 56.000 per any aconsegueixen entrada i la llista d'espera per aconseguir entrades per a la tetralogia és de fins a 10 anys. O s'hi va amb una agència autoritzada, o cal armar-se de paciència.
Celebració
L'orquestra del festival, formada per mestres de diferents orquestres, és la que millor interpreta Wagner, igual que els cantants i directors que hi acudeixen. Respecte a les produccions hi ha divisió d'opinions perquè la directora, Katharina Wagner, besneta del compositor de Leipzig, tendeix a confondre innovar amb provocar o simplement reinventar, com vam patir al Liceu en la seva no gaire ben acollida direcció d'escena de Lohengrin fa dos anys.
Aquest any l'ha “liat” amb l'estrena a Bayreuth deRienzi, una òpera de joventut de Wagner, que entusiasmava Hitler i que no forma part del “cànon” de Bayreuth, les deu obres que s'han representat sempre. Katharina va voler incloure en el 150 aniversari del festival la discussió sobre l'antisemitisme del seu besavi. En fi, centrem-nos en la música.
La primera vegada que es va interpretar una òpera completa de Wagner a Barcelona, en concret Lohengrin, va ser el 1882 al Teatre Principal, el gran rival del Liceu i que avui té un projecte de revitalització que tant de bo arribi a bon terme.
La soprano Catherine Foster, una de les veus més reconegudes del wagnerisme
Però el gran fita wagneriana de Barcelona va tenir lloc la nit de Cap d'Any de 1913, quan es va estrenar Parsifal al Liceu, sent el primer teatre fora de Bayreuth que va estrenar una òpera composta per interpretar-se al teatre de Wagner. Barcelona, que compta amb tres associacions wagnerianes, és un referent de l'ecosistema wagnerià i, potser per això, l'orquestra del festival només havia tocat fins ara dues vegades fora del seu teatre, el 1955 i el 2012, i les dues vegades al Liceu de Barcelona.
Per celebrar el 150 aniversari del festival s'ha organitzat una gira per Espanya. El director per a aquesta gira és Pablo Heras Casado, un reputat director que cada cop és més protagonista a l'ecosistema de Bayreuth. Va estrenar el 2023 amb gran èxit una nova versió de Parsifal al festival, tant que van gravar un disc amb Deutsche grammophon.
Aquest any ha dirigit l'orquestra en el concert a l'aire lliure commemorant el 150 aniversari del festival i prepara la tetralogia per d'aquí a dos anys. S'ha convertit en referència de Wagner, igual que Roberto González Monjas, director artístic de l'orquestra Mozarteum a Salzburg, ho és de Mozart.
L'orquestra visitarà Santander, Sevilla, València i Madrid, començant la gira, com no podia ser d'altra manera, a Barcelona, el passat dissabte 29 d'agost. Però aquesta vegada el Palau de la Música Catalana ha guanyat la partida al Liceu, ja que el concert s'ha realitzat al meravellós teatre modernista.
Cal preguntar-se, però, quin nou error ha comès el Liceu per perdre aquest esdeveniment històric. Serà perquè era a finals d'agost i li fa mandra obrir? Serà per pressions sindicals per mantenir el mes de vacances? Sigui pel que sigui tornem a 1882, un altre teatre guanya la partida a casa nostra d'òpera, probablement per la indolència de l'equip directiu la renovació del qual és urgent.
Massa llum?
Però més enllà de l'enèsim error de l'actual direcció del Liceu, el que importa, el que és històric, és que l'orquestra del Festival de Bayreuth ha tornat a tocar a Barcelona. I com era d'esperar, ho ha fet de manera sublim. Ells són, sens dubte, la referència per a la música wagneriana. Wagner s'ha d'interpretar com ho interpreten ells. Per cert, tots els músics, inclòs el director, anaven de frac, amb sabates de xarol incloses, o vestit de nit. La litúrgia s'ha de cuidar en tots els detalls, inclosa la formalitat de la vestimenta.
Escoltar les valquíries al Palau l'escenari del qual està coronat precisament per l'escultura de Pablo Gargallo de la seva cavalcada és un privilegi, encara que la penombra total no s'ha aconseguit a l'inici de la representació gràcies, o per culpa, de les precioses vitralls que deixen passar massa llum per als gustos de Wagner fins que es fa fosc.
El programa està compost per una selecció de fragments de la tetralogia de l'Anell del Nibelung i compta amb la participació de grans especialistes com són Catherine Foster, probablement la referència actual per al paper de Brünnhilde, el gran Klaus Florian Vogt, que aquest any, en complir amb la seva vintena aparició consecutiva al festival de Bayreuth, ha fet la proesa d'assumir en totes les òperes de la tetralogia el paper de protagonista, i Nicholas Brownlee, qui ja porta quatre temporades consecutives actuant al festival i a qui veurem al Liceu el proper febrer. Tres dels cantants més sòlids actualment en papers wagnerians.
El programa comença amb l'entrada dels déus al Valhalla de l'Or del Rin i conclou amb l'escena final de l'Ocaso dels Déus, òpera a la qual es dedica la segona part del concert. Entre mig fragments de les Valquíries i de Siegfried. Una autèntica meravella a la qual només se li pot posar una pega, la durada, podia haver estat una mica més llarg. En les gairebé dues hores del concert l'orquestra viatja per diversos moments fonamentals per entendre la tetralogia. Probablement no es poden condensar més i millor les 16 hores de la tetralogia de com ho fa Heras Casado.
Constel·lació d'estrelles
La recepció del públic va ser entusiasta, aplaudint a rabiar al final de cada peça i durant quinze minuts al final. El director totalment entregat, fa un esforç notable, dirigint amb tot el seu cos, vivint la música. L'orquestra és una constel·lació d'estrelles, combinant experiència i joventut. Destaca el concertino, un clàssic a Bayreuth, l'eslovac Juraj Cizmarovic, amb més de 30 participacions al festival.
És impressionant la brillantor del vent, igual que la manera com les cordes passen de la subtilesa a embolcallar tota l'orquestra. Heras Casado és capaç de trobar tots els matisos d'una orquestra ja de per si genial.
El concert és veritat que va trencar algunes regles de Wagner, però per gaudi del públic. L'orquestra damunt de l'escenari, amb una sonoritat increïble però lògicament diferent de la que es pot escoltar al fossat de Bayreuth, escalonat i semi cobert, el públic va aplaudir al final de cada peça, cosa prohibida al festival, i el gran “anatema” (gràcies mestre) va ser que hi va haver un bis, ni més ni menys que la marxa de les valquíries.
En resum, una nit històrica i perfecta que, tant de bo, es pugui repetir.