Unes noces una mica ensopides al Liceu
'Les noces de Fígaro' resulta una producció correcta, fàcil de pair, però amb manca de ritme i teatralitat per part de la direcció musical
També: Un altre gran debut: el 'Werther' de Xabier Anduaga al Liceu
L'actual producció de Les noces de Fígaro que es representa al Liceu té una posada en escena com a mínim divertida i un bon repartiment vocal, però la direcció d'orquestra excessivament cautelosa li resta brillantor, fent-la en ocasions avorrida, tot i haver-se eliminat, amb bon criteri, un parell d'àries de la segona part. Les tres hores es fan una mica llargues.
Les noces de Fígaro és una obra mozartiana que s'aproxima molt al que esperem de Rossini, autor que va néixer l'any següent de la mort de Mozart. És una comèdia d'embolics on els personatges s'entrecreuen en un divertiment que ha de ser àgil. La proposta escènica de Marta Pazos recorda a les millors obres de els Comediants, com la Cenerentola, tot i que no arriba a la seva excel·lència.
Una enorme pastís nupcial de diversos pisos ocupa tot l'escenari, amb els cantants vestits d'ingredients alimentaris i els ballarins / figurants i el cor formen part de la decoració del pastís, en algunes ocasions com a piràmides de merenga, en altres com a cireres damunt muntanyes de nata. Si a això li afegim una il·luminació més que agradable el resultat és força simpàtic que, a més, reforça la projecció de la veu per obligar-los a cantar moltes vegades al prosceni. Si de cas, sobren minuts amb els cantants davant del teló a l'inici de la segona part.
Escena de 'Les noces de Fígaro' al Liceu
El contrapunt el posa la direcció musical de Giovanni Antonini, mancada d'espurna, de ritme i sobretot de teatralitat. No va ser capaç de subratllar els moments més frenètics del llibret i sorprèn el baix perfil de la secció de corda. Una llàstima perquè aquesta obra necessita tant bons cantants com bona interpretació de l'orquestra i en aquest cas va fallar, una mica, la direcció, que no pas l'execució.
Una oportunitat perduda
D'entre els cantants destaquen les tres dones protagonistes. La soprano Adriana González va interpretar una gran comtessa, tot i estar embotida en el vestuari més grotesc. El Cherubino el va defensar de meravella Julia Lezhneva. I per sobre de totes destaca Sara Blanch, soprano de la casa, de gran teatralitat i millor veu en una temporada molt especial per a ella. La cantant de Darmós està fent el salt del circuit de cases d'òpera del nivell del Liceu o inferior als grans teatres, sent la seva pròxima actuació ni més ni menys que a la Royal Opera House amb el gran Juan Diego Florez a La filla del regiment.
![Una escena de Manon Lescaut, en el Liceu](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/537968.jpg?p=w:320\/h:180&h=8Svz4yPF"])
Tant de bo consolidi el salt de categoria i s'estableixi com a titular als millors teatres del món, encara que el preu sigui que la veiem menys per Barcelona. En qualsevol cas la gaudirem en dues ocasions la temporada vinent.
Escena de 'Les noces de Fígaro'
El repartiment masculí va estar bé, però un esglaó per sota del femení, amb un Luca Pisaroni en un Fígaro a mig gas o un André Schuen que no va acabar d'omplir el paper del Comte d'Almaviva.
Els ballarins estan bé com a figurants, molt bé, però de nou es perd una oportunitat per muntar un número de ballet complet. Sembla que el Liceu ha oblidat que fa anys tenia un magnífic cos de ball estable.
Es tracta, en resum, d'una producció correcta, fàcil de pair, però que no quedarà en els annals del Liceu en gran mesura per la manca de ritme i teatralitat de la direcció musical.
