El rastre de la guerra des d'un camp de refugiats a Cisjordània fins a Barcelona
L'Amir va néixer i créixer a Tulkarem i, després de diverses etapes a la presó i una vida marcada pel conflicte, amb 18 anys va decidir fugir de les bombes. Un viatge sense destí clar el va portar, gairebé per casualitat, fins a la capital catalana, on va començar a enfrontar-se al que ell anomena la seva “altra guerra”
Altres notícies: Chayma Rachdi, jove marroquina nascuda a La Mina: "Vinc d'una família en què les dones sempre han estat independents"
El saló és petit i està ordenat sense intenció de semblar-ho. Dos sofàs s'enfronten en paral·lel, i sobre cadascun descansa un mocador palestí. Al moble hi ha objectes col·locats com si fossin una declaració silenciosa: la bandera, l'Alcorà, frases en àrab. No hi ha res que sobri. Tampoc res que falti. L'Amir parla des d'allà, assegut, com si aquell espai fos alhora refugi i frontera.
Mobles del saló de la casa de l'Amir Shafi
No hi ha dramatització en la seva veu. Només una manera d'explicar que arrossega anys a sobre. Quan recorda, no busca reconstruir el passat, sinó ordenar-lo. I tot i així, tot apareix fragmentat: imatges d'infància, carrers de terra, explosions, presó, fronteres, feines precàries, un altre idioma, una altra vida.
Infància en un lloc on la guerra és paisatge
L'Amir va néixer en un camp de refugiats a Tulkarem, Cisjordània. Diu que de petit no sabia que allò era una excepció, perquè no coneixia res més. Va créixer “jugant amb els amics al barri”, entre pedres i carrers sense asfalt. La vida, en la seva memòria infantil, era això: proximitat familiar, nens junts, famílies molt unides.
De la guerra en Cisjordania a empezar de cero en Barcelona
Però mirant enrere entén el que llavors no veia. “Un camp de refugiats no és un lloc per a nens”, diu. No ho diu amb ràbia, sinó amb una mena de constatació tardana. En el seu record, la salut, els recursos o el futur no eren conceptes presents.Eren absències normals.
Quan tenia uns set anys, diu, va començar a “obrir els ulls”. Va coincidir amb l'inici de la segona Intifada. A partir d'aquí, la seva infància canvia de textura. Explosions, entrades de soldats als camps, caos. El primer record clar no és un joc: és un atac.
Créixer en la lògica del conflicte
L'Amir no separa infància de violència. Les barreja. Recorda veure fum, entrar en zones atacades, mirar cases destruïdes. Ho diu amb una naturalitat que incomoda, com si l'horror hagués estat part de l'aprenentatge quotidià.
Tatuatge de l'Amir Shafi
“Era la nostra joguina”, explica, referint-se a les restes dels atacs, a la curiositat infantil davant el que estava destruït. No ho romantitza. Ho descriu com una realitat sense alternativa. Un entorn on la guerra no interromp la vida: la defineix.
A mesura que creix, la lògica canvia. Als 13 anys, comença a veure's a si mateix com algú diferent. Ja no és el nen que juga: és “el lluitador del barri”. Aquesta identitat el separa dels altres nens, de l'escola, del que ell anomena una infància normal. L'educació deixa de tenir sentit. El conflicte ocupa el centre.
La presó com a adolescència interrompuda
Durant la seva adolescència, la violència es converteix en un element que travessa la seva vida quotidiana i marca decisions posteriors. Recorda la mort d'un amic, un fet que actua com a punt de ruptura emocional i que desemboca en la seva primera detenció. “Per un acte de rebel·lia per la mort del meu amic va ser quan em van ficar a la presó per primera vegada”, explica.
Aquella reacció, diu, neix de la ràbia acumulada i d'una sensació d'impotència, que el porta a intentar accions simbòliques contra els vehicles militars, com col·locar objectes a la carretera per fer malbé les rodes. No ho presenta com una acció organitzada, sinó com un gest impulsiu dins d'un context de tensió constant, que acaba amb la seva entrada a presó per primera vegada.
Aquesta etapa es tanca, però la violència no desapareix del seu entorn familiar. Anys després, relata un dels episodis més durs de la seva vida: la mort del seu germà a casa seva, davant de la seva mare. Ho explica amb una càrrega emocional continguda, sense adorns, com un fet que reordena completament la percepció de la seva família i del seu lloc dins del conflicte.
Una vida condicionada
A partir d'aquí, el seu relat deixa de ser només el d'un jove que creix en un entorn marcat per la pressió política i social, per convertir-se també en el d'algú que carrega amb pèrdues directes dins del seu nucli més proper, quelcom que, segons ell, condiciona totes les decisions posteriors de la seva vida.
L'Amir entra a la presó per primera vegada amb 15 anys. Diu que eren coses petites: pedres, accions impulsives, respostes nascudes de l'entorn. Però a dins, l'experiència no és petita. Allà, diu, deixen de tractar-lo com un nen.
Finestra de la casa de l'Amir Shafi
Descriu mesos de detenció, interrogatoris, pressió, por. També descriu quelcom més difícil d'anomenar: la pèrdua de l'adolescència. Dins la presó, no hi ha transició. Hi ha adults, hi ha violència, hi ha supervivència. I també hi ha xarxes entre joves que intenten protegir-se entre ells.
A fora, la seva mare intenta aturar-lo. Fins i tot davant de soldats, arriba a colpejar-lo per evitar que el detinguin. Però no aconsegueix canviar el rumb. En el seu relat, la família apareix com un lloc d'amor i por al mateix temps.
Sortir sense sortir del tot
Amb el temps, l'Amir comença a veure la repetició. Entrar, sortir, tornar a entrar. Fins que pren una decisió: marxar. No com a projecte de vida, sinó com a ruptura. Diu que no volia formar una família en aquell context, ni reproduir aquell patiment.
Sortir no significa llibertat immediata. Creua fronteres cap a Jordània. El procés és complex, ple de controls i pagaments, moviments constants per evitar ser retornat. Porta diners que la seva mare l'ajuda a reunir, fins i tot venent or. "Allà tot es mou amb diners, si vols una mica de seguretat has de pagar i encara així ningú t'assegura res", comenta.
A Jordània tampoc hi ha estabilitat. Llavors apareix una altra possibilitat: sortir més lluny. Veneçuela, primer. Després Espanya. "Jo no tenia ni idea d'on anar, em van dir que a Veneçuela no feia falta gaire documentació i per això ho vaig contemplar" explica. El pla canvia sobre la marxa. La idea de futur també. "Vaig veure el que costaven els vols a Veneçuela i la veritat, ho vaig veure molt complicat, eren caríssims".
L'Amir explica que, finalment, la ruta es construeix de manera diferent a la prevista. Decideix comprar un bitllet amb destinació a Veneçuela, però amb escala a Madrid, un trajecte que no era només un trànsit, sinó una possibilitat oberta sense pla clar.
En aquest punt, segons recorda, comença a prendre forma la idea de demanar asil, una paraula que li repeteixen com a única instrucció possible per sobreviure a aquell moment. Aquella escala a Espanya deixa de ser un simple pas intermedi i es converteix en una porta que no estava prevista, però que intenta utilitzar.
Per poder fer aquell viatge, diu, va haver de gastar tots els estalvis que havia reunit durant anys, fins al punt d'arribar a Madrid pràcticament sense diners, amb només uns deu euros a la butxaca i amb una sola paraula apresa com a eina de supervivència: “asil”. "A Jordània m'insistien que quan arribés a Espanya havia de repetir només aquesta paraula a qui em trobés".
Madrid: la primera forma de silenci
Arriba a Madrid amb tot just 19 anys. Diu que només sabia una frase en castellà: una negativa repetida una i altra vegada. No entén l'idioma, ni el sistema, ni la ciutat.
Passa per Cruz Roja, per centres d'acollida, per habitacions cedides. També per cases d'acollida on famílies li ofereixen sostre durant mesos. És aquí on comença a reconstruir quelcom bàsic: el llenguatge, la confiança, la rutina.
Estanteria de la casa de l'Amir Shafi
Durant aquell temps viu una barreja de llibertat i desorientació. Camina de nit sense por, però sense direcció. El carrer és nou, però el buit també.
La segona guerra: sobreviure en un altre sistema
Quan surt del sistema d'acollida, comença el que ell anomena “una altra guerra”. Ja no hi ha soldats, però hi ha lloguers, feina, papers, idioma i una precarietat que es converteix en estructura diària. Intenta estudiar, treballa en una barberia, aprèn cuina i es mou entre diferents oficis, però també fracassa en diversos intents de negoci perquè, com ell mateix reconeix, vol independència total sense conèixer encara les regles del sistema en què intenta sobreviure.
Canvia d'habitació amb freqüència i sobreviu amb el que pot, encadenant etapes d'inestabilitat que no descriu com a episodis aïllats, sinó com a part d'un mateix procés continu.
En un d'aquests moments de bloqueig administratiu i manca d'opcions, l'Amir explica que va arribar a fer una vaga de fam com a forma de pressió per intentar aconseguir els papers que li permetessin treballar legalment.
En aquell moment, explica, només tenia un document bàsic, un cartó emès per Cruz Roja que no li servia per accedir a feina ni per regularitzar la seva situació, i aquesta manca de sortida el va portar a una situació límit en què va decidir deixar de menjar durant diversos dies.
Aquell gest, segons relata, no va canviar de forma immediata la seva situació administrativa, però sí va acabar atraient suport de persones i xarxes que el van ajudar a sostenir-se en aquell període d'incertesa.
Barcelona: estabilitat sense tancament
Amb el temps, arriba a Barcelona i troba feina en restauració, un sector en què comença pràcticament des de baix, rentant plats i passant després per cuina, on aprèn diferents tipus de gastronomia i dinàmiques de treball que li eren completament alienes quan va arribar a Espanya.
A poc a poc va assumint més responsabilitats, en un procés lent d'adaptació que ell mateix descriu com una forma d'aprenentatge constant més que com una progressió lineal.
En aquest període de transició, l'Amir explica també que va travessar moments d'absoluta inestabilitat en què no tenia un lloc fix on dormir. Explica que va arribar a passar diverses nits, fins i tot setmanes, dormint a la zona de la Barceloneta, al carrer, a prop de la platja, quan no trobava cap alternativa d'allotjament.
Amir Shafi (Tulkarem, 1993)
"La meva família mai ha sabut tot el que he passat aquí, no he volgut carregar-les amb el pes de la meva situació, prou tenen ells allà" explica el jove.
Avui és encarregat en un restaurant anomenat Shawarma Haifa. En parla sense triomfalisme, sense convertir-ho en un punt d'arribada definitiu, sinó més aviat en una fase dins d'un recorregut més ampli. “Estic orgullós de mi mateix”, diu, tot i que matisa que no ho viu com un tancament, sinó com una continuïtat, com una estabilitat parcial dins d'una vida que encara sent en construcció.
Segueix ajudant la seva família, segueix enviant diners i segueix sent el gran, una posició que no ha canviat amb la distància, sinó que s'ha intensificat amb ella. La separació física no ha trencat aquest vincle, sinó que l'ha transformat en una responsabilitat constant que travessa el seu present, de la mateixa manera que el seu passat segueix travessant la seva manera d'estar al món.
El present travessat per la pèrdua
L'Amir no deixa de mirar enrere. Parla del seu germà mort, d'altres familiars a la presó, de la violència que segueix afectant el seu entorn. Diu que la seva família continua vivint el mateix que ell va intentar deixar enrere.
El 7 d'octubre reobre aquesta ferida des de la distància. Parla de dolor, de venjança, de por a una escalada més gran. No se situa en una posició simple. Diu que no està “a favor ni en contra”, sinó esgotat de la pèrdua.
La seva mare apareix en el seu relat com un punt de tensió emocional: orgull, ràbia, por, memòria. Tot al mateix temps.
Tornar a començar sense començar de zero
L'Amir parla de futur. Vol tenir quelcom propi. Un restaurant. Un espai on el seu nom estigui present.
Diu que ja no és la mateixa persona que va sortir de Palestina, però tampoc una altra completament diferent. La integració, explica, no esborra l'origen. Només el reorganitza.
Amir Shafi (Tulkarem, 1993)
En el seu cas, el passat no es tanca. Es transporta.
Una línia corba
Quan acaba de parlar, el saló segueix igual. Els sofàs, els mocadors, els objectes religiosos i simbòlics no han canviat de lloc. Res a l'habitació suggereix conclusió.
L'Amir tampoc.
La seva història no es presenta com una línia recta entre dos punts, sinó com una successió de vides dins d'una sola: la del nen que jugava entre runes, la de l'adolescent a la presó, el migrant que creua fronteres, el treballador que aprèn un altre idioma, l'home que avui sosté dos països en la mateixa conversa.
I entre tot això, una idea que no es diu, però travessa cada part: seguir vivint no significa deixar enrere el que s'ha viscut.
