Passa’t al mode estalvi
Promoción de vivienda con métodos industriales en la calle Marruecos, en Barcelona
Opinió

El fordisme i Barcelona: com construir per no expulsar els propis fills

"En un país on una promoció residencial triga anys entre llicències, fonamentació i acabats, parlar de terminis trimestrals sona gairebé a ciència-ficció. Però en ciutats com Pequín o Xangai ja és rutina industrial"

Publicada

Queda una setmana per a les eleccions generals. Algunes qüestions que són vitals per a Barcelona s'aborden de manera tangencial. Va aparèixer la limitació de preus en el lloguer, per a zones tensionades, en el debat entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, però sense aprofundir-hi.

Serà en les eleccions municipals quan es podrà debatre llargament sobre què fer a les grans ciutats. I una de les idees que continuen sense estar a l'agenda és la construcció d'habitatge de manera industrial.

A Barcelona fa anys que estem embolicats en discussions sobre límits al lloguer, reserves obligatòries del 30% --que no han servit i que tampoc s'han modificat per manca de consens polític-- i moratòries diverses, mentre el problema de fons segueix intacte: no es construeix prou, ni es construeix al ritme ni amb la tipologia que exigeix la ciutat real.

Per això convé prestar atenció al que plantegen iniciatives com la de Metropolitan House, després del seu recent viatge a la Xina per estudiar la construcció industrialitzada.

La idea, expressada sense embuts pel seu president, Rafael Angulo, i la seva coordinadora general, Maria Jesús Puerta, trenca amb dècades d'inèrcia en el sector: deixar d'aixecar edificis maó a maó per passar a assemblar-los.

Aplicar una mena de fordisme contemporani --amb intel·ligència artificial, models BIM i fàbriques situades a un radi de 200 o 300 quilòmetres-- que permeti aixecar blocs sencers en tot just tres o quatre mesos.

En un país on una promoció residencial triga anys entre llicències, fonamentació i acabats, parlar de terminis trimestrals sona gairebé a ciència-ficció. Però en ciutats com Pequín o Xangai ja és rutina industrial. A Barcelona aquesta experiència és incipient, amb casos com la promoció al carrer Marroc, a Sant Martí.

Es dirà que són models oposats, que no ens hi hem d'acostar, però el fet és que la manca de planificació ha portat a una gran carestia d'habitatges.

Ara bé, el debat sobre com construir no es pot deslligar de per a qui es construeix. I aquí és on Barcelona i la seva àrea metropolitana arrosseguen un desajust sociològic profund.

El parc immobiliari de la capital catalana va ser pensat, en la seva immensa majoria, per a la família nuclear tradicional del segle XX: pisos de tres o quatre habitacions dissenyats per a matrimonis amb fills que aspiraven a la propietat de per vida.

Aquesta ciutat ja no existeix, o almenys ja no és hegemònica. La Barcelona de 2026 és una urbs de llars unipersonals, de joves que necessiten emancipar-se sense haver de compartir pis fins als trenta-cinc, de parelles sense fills i de persones divorciades que, després d'una ruptura, es veuen obligades a buscar dos sostres on abans n'hi havia prou amb un.

L'estructura demogràfica ha mutat completament, però seguim oferint les mateixes caixes rígides de fa quaranta anys, tot i que és cert que hi ha algunes iniciatives més modernes, però encara insuficients.

Quan un divorciat amb ingressos mitjans o una parella jove busca habitatge a l'Eixample, a Sant Martí o a l'Hospitalet, no només topa amb preus prohibitius. Topa amb una oferta que no s'adapta a la seva manera de viure.

La construcció industrialitzada té precisament aquesta virtut que sovint es passa per alt: la flexibilitat modular. Si es fabrica en sèrie, amb precisió mil·limètrica i costos controlats, resulta molt més viable produir habitatges més compactes, funcionals, eficients energèticament i adaptats a aquests nous cicles vitals.

No es tracta de construir infravivenda, sinó d'entendre que una persona que viu sola o una parella jove no necessita cent metres quadrats mal aprofitats, sinó espais ben dissenyats, assequibles i disponibles en un termini raonable.

Per descomptat, importar el model xinès no serà automàtic. Requereix sòl finalista a la corona metropolitana --perquè el terme municipal de Barcelona fa temps que va esgotar la seva capacitat de creixement, tot i que queda una mica de sòl--, exigeix seguretat jurídica perquè el capital s'atreveixi a aixecar aquestes quatre o cinc grans fàbriques de components a Espanya i demana una administració àgil que no trigui dos anys a concedir una llicència per a un edifici que després s'assembla en noranta dies.

Seria el súmmum de l'absurd burocràtic tenir robots a punt a la fàbrica mentre els expedients dormen en un calaix municipal.

Barcelona ha estat històricament una ciutat pragmàtica, capaç d'absorbir innovacions industrials per resoldre els seus colls d'ampolla urbans, des del Pla Cerdà fins a la transformació olímpica.

Si el sector privat està disposat a fer el salt cap a la industrialització i assumir que el futur passa per convertir els constructors en assembladors, les institucions públiques haurien d'estar a l'alçada.

Perquè si no, continuarem tenint els millors diagnòstics sociològics sobre els joves i els divorciats de la ciutat, però tots ells acabaran fent les maletes cap a la segona o tercera corona metropolitana, amb els problemes de mobilitat que comporta i que no hi ha manera de resoldre'ls.

I una ciutat que expulsa aquells que sostenen el seu pols quotidià acaba convertint-se en un decorat només apte per a turistes.