L'art de no escoltar (o per què ens fa falta una mica de mediació)
"La mediació, l'escolta activa i la negociació no són concessions que una administració fa quan vol ser amable. Són eines bàsiques de governança democràtica"
Us imagineu que teniu un conflicte amb la vostra parella i aquesta decideix, senzillament, deixar de parlar-vos. Us imagineu una filla que intenta abordar un problema amb la seva mare i troba com a única resposta el silenci o un cop de porta. O posem-nos a la pell de qualsevol professional de l'atenció pública: Què passaria si, quan una persona arriba a un servei municipal, ens neguéssim directament a atendre-la?
Probablement coincidiríem que, en qualsevol d'aquests casos, ens trobem davant d'una situació poc madura. El diàleg no garanteix que les parts arribin a un acord, però és la condició mínima perquè existeixi una possibilitat de resoldre el conflicte. Quan una de les parts es limita a ignorar l'altra, qui fracassa no és la negociació: és la relació mateixa.
Aquesta situació, tan fàcil d'identificar en la vida quotidiana, és la que vivim des de fa mesos milers de treballadores de l'Ajuntament de Barcelona.
Professionals dels serveis socials, de les escoles bressol, de les biblioteques, de l'atenció ciutadana i de molts altres serveis municipals fa mesos que alertem sobre l'empitjorament de les condicions laborals i del deteriorament progressiu dels serveis que prestem a la ciutadania. Les reclamacions són diverses, però comparteixen un element comú: la necessitat d'obrir espais reals de diàleg i negociació.
Tot i així, la resposta institucional sovint ha estat el silenci, la dilació o la desqualificació.
I aquí és on la qüestió deixa de ser estrictament laboral per convertir-se en una reflexió sobre la manera d'entendre la gestió pública.
La mediació, l'escolta activa i la negociació no són concessions que una administració fa quan vol ser amable. Són eines bàsiques de governança democràtica. Qualsevol expert en resolució de conflictes sap que ignorar una de les parts rarament fa desaparèixer el problema; habitualment el cronifica i l'agreuja.
Si parléssim d'una empresa privada, qualsevol responsable de recursos humans recomanaria als seus directius formació urgent en comunicació i mediació. Resulta més difícil d'entendre que, en una administració pública que sovint exigeix aquests valors a la ciutadania, la resposta davant les demandes de diàleg sigui, massa sovint, la negativa sistemàtica.
I encara més quan organismes independents han assenyalat reiteradament la necessitat de reconduir aquesta situació. Quan la Sindicatura de Greuges recomana obrir vies de negociació, quan el mateix Plenari municipal aprova iniciatives per afavorir el diàleg i, tot i això, els ponts continuen sense construir-se, el problema ja no és un desacord concret. El problema és una manera d'exercir el poder.
Però el veritable risc transcendeix qualsevol conflicte laboral.
Les institucions democràtiques no es desgasten perquè existeixin protestes, mobilitzacions o crítiques. De fet, aquestes formen part de la seva normalitat. El descrèdit apareix quan la ciutadania i les mateixes treballadores públiques arriben a la conclusió que parlar no serveix per a res, que els canals de participació són purament decoratius i que les decisions importants es prenen al marge de qualsevol interlocució real.
És en aquest moment quan creix la frustració. I és també en aquest espai de desconnexió entre institucions i ciutadania on prosperen l'antipolítica, el desencís i els discursos extremistes.
Per això escoltar no és un gest de feblesa. Negociar no és una renúncia. I acceptar la mediació no és perdre una batalla.
Al contrari: és la demostració que una institució confia prou en si mateixa com per escoltar qui discrepa.
Potser ha arribat el moment de recordar una idea tan senzilla com sovint oblidada: governar no és només decidir. Governar és, abans que res, saber escoltar. I quan aquesta capacitat desapareix, el problema no és de qui protestem.
El problema és de qui ha deixat d'escoltar.