El SEMAF s'erigeix en casta
"Expulsar Renfe segurament no és la solució. Potser és més senzill acomiadar els maquinistes (tots ells formats a costa del contribuent). Al cap i a la fi, alguns dels problemes deriven del seu comportament"
Míriam Nogueras és la cap de llista de Junts per Barcelona. Una dona tan enrabiada que només se l'ha vist somriure als cartells electorals. I no cal descartar que hagin estat retocats amb Photoshop o confeccionats amb algun tipus d'intel·ligència artificial. No és d'estranyar: aquesta setmana s'ha llevat amb declaracions del seu cap, Carles Puigdemont, explicant com n'està de propera la formació amb el PP i Vox. Ni sabia que s'hagués fet una entrevista que li ha planxat la campanya.
El que sí que sap és que a Barcelona els trens no funcionen i, per solucionar-ho, proposa expulsar Renfe de Catalunya. De la mateixa manera que creu que el seu partit és Catalunya, està convençuda que Rodalies és tota la Renfe. Viu instal·lada en la sinècdoque i el mal humor.
Però que la candidata de Junts confongui la realitat no vol dir que la realitat no existeixi. Sens dubte, Renfe té un problema molt seriós a Rodalies. Per ser més precisos, els barcelonins tenen un greu problema amb Rodalies. Expulsar Renfe segurament no és la solució. Potser és més senzill acomiadar els maquinistes (tots ells formats a costa del contribuent). Al cap i a la fi, alguns dels problemes deriven del seu comportament.
Vist que el servei no funciona pràcticament mai i que en bona part es deu a la mala voluntat dels maquinistes i a certes dosis d'incompetència d'alguns dels directius de l'empresa, prescindir durant uns dies de Rodalies no agreujarà el problema i pot ser l'inici de la solució.
Els controladors aeris, una minoria que també va voler erigir-se en casta amb beneficis, van ser domats de cop per l'actitud decidida de l'aleshores ministre José Blanco. Sempre es pot repetir la fórmula.
Que els maquinistes en general i els afiliats al Semaf en particular no tenen cap respecte per la ciutadania és una cosa que demostren cada dia.
Qualsevol excusa és bona per entorpir i fins i tot paralitzar el servei.
Mai no arremanguen per solucionar problemes. Al contrari, busquen la manera de multiplicar-los i augmentar-los.
Aquesta mateixa setmana han incomplert reiteradament els serveis mínims decretats adduint que se'ls havia enviat l'ordre per mail i no en paper escrit. Al mateix temps, un grup de maquinistes del Semaf recomanava per les xarxes socials tancar els correus electrònics, per poder dir després que no havien rebut la notificació tampoc per aquesta via. Bona voluntat? Cap.
La Generalitat diu que cal sancionar-los. I tant! La seva actitud no només no és col·laborativa: frega el sabotatge. De fet, l'únic empleat fins ara acomiadat ho ha estat per donar instruccions errònies des del centre de control. Perquè després diguin que la seva preocupació és la seguretat dels usuaris!
Hi ha la possibilitat que la norma actual estableixi que les notificacions han de ser fetes per escrit. Si és així, qui també ha d'anar al carrer és Lucas Calzado, responsable de Recursos Humans (departament que a Renfe algú amb sentit de l'humor va rebatejar com el d'Organització i Talent).
L'errada burocràtica dels directius de l'empresa, real o no, no exculpa els membres del Semaf que dimecres passat van donar una altra mostra de la seva voluntat de col·laboració en no acudir a una reunió convocada per la Generalitat per analitzar i, si es pogués, resoldre els problemes.
Això sí: ara, quan s'han vist assenyalats com a aliats del caos, han desconvocat la vaga prevista per dilluns. Però vés a saber quants es demanaran la baixa aquell dia. Que no són de fiar està perfectament demostrat.
Les normes actuals permeten als usuaris perjudicats ser miserablement compensats per Renfe amb l'abonament del bitllet. Caldria modificar la normativa perquè, quan els responsables del desastre fossin els maquinistes, el cost de la compensació fos a càrrec seu i no l'haguessin de pagar tots els ciutadans, inclosos els afectats.
Tancar Rodalies sona a barbaritat. Però és una resposta proporcional a la barbàrie que es viu cada dia a les andanes. Potser convé analitzar amb precisió qui són els bàrbars i prescindir d'ells. No pot ser molt greu: la majoria ha deixat clar que no li importa la companyia i, menys encara, els usuaris, de manera que no poden demanar solidaritat aquells que un dia i un altre i un altre s'han mostrat totalment insolidaris.