Lliçons de l'11-N: Tenir feina i no poder posar un peu a la vida
"És cert que hi havia delegats sindicals i treballadors de grans empreses, però sobretot hi havia joves. Molts joves que eren criatures, molt criatures, a la vaga general de 2012. Són els nois d'una nova generació que participaven per primera vegada en una mobilització sindical però allunyats, des del meu punt de vista, del sindicalisme tradicional"
L'inici de la manifestació estava previst a les 17.30. A les 18.15 encara no s'havia fet cap pas, i el Passeig de Gràcia des de Diputació fins a Diagonal estava de “gom a gom”. Per la Diagonal venia una columna important des d'Esplugues i una altra baixava pel Passeig de Sant Joan. Passeig de Gràcia amb Aragó era un veritable col·lapse abans de començar.
Els manifestants s'agolpaven mentre la patronal donava uns miserables índexs de participació a la vaga. Com a somni humit ho puc entendre, però la realitat és ben diferent.
Si el consum d'energia va baixar un 15%, estem parlant de l'activitat d'un diumenge. Cent mil cotxes menys circulant per l'Àrea Metropolitana i un 50% menys de camions, segons dades de trànsit, són indicadors sòlids de l'impacte de la vaga. Potser no tinc raó a partir de les valoracions dels mitjans. Potser no va ser una vaga general a l'ús però dir que no va existir no és la millor anàlisi. No hi ha pitjor cec que qui no vol veure.
Els que no van fer vaga van ser els supermercats 24 hores. Al centre estaven tots oberts. Els seus gestors, tots migrants, van mantenir les portes obertes. Desconec si només van obrir els que no punxen la llum, els que no venen productes caducats, o tots.
També estaven obertes les cadenes de cafeteries que paguen sous infectes i alguns supermercats que tampoc es caracteritzen per la seva excel·lència salarial. Els seus treballadors, amb seguretat, no es podien permetre fer vaga.
Al Passeig de Gràcia, moltes botigues “pijes” estaven mig tancades com temptant la sort. Quan van veure com es posava la cosa van tancar sense dilació.
Però cal anar més enllà i escrutar qui era en aquella manifestació. A part dels cops de colze entre l'amanida de convocants per col·locar-se en llocs de protagonisme a la capçalera que van relegar CCOO i UGT, fins i tot CGT, a una segona línia, a la “mani” no hi eren els de sempre.
És cert que hi havia delegats sindicals i treballadors de grans empreses, però sobretot hi havia joves. Molts joves que eren criatures, molt criatures, a la vaga general de 2012. Són els nois d'una nova generació que participaven per primera vegada en una mobilització sindical però allunyats, des del meu punt de vista, del sindicalisme tradicional.
Són la generació frustrada amb salaris que fan impossible independitzar-se i menys encara accedir a un habitatge digne. Els seus crits, pancartes o cartells destil·laven radicalitat. En el verb, no per la violència, tot i que alguns van donar la nota al final de la concentració.
Aquests sí que tenen una motivació política per expressar la violència, no els del 24 d'octubre. Aquests milers de joves que cridaven a ple pulmó són la generació de la fartanera. Tenen feina però són incapaços de posar un peu a la vida. Els seus crits se centraven contra l'especulació immobiliària i en defensa de lloguers assequibles, assenyalant un adversari: els rendistes i els governs.
Els sindicats tradicionals van haver de sentir crits de traïdors i còmplices. A prop de casa meva, un piquet va circular al matí i va pintar a la porta d'un supermercat “el PSC desnonar”.
També l'esquerra tradicional està mal vista per aquests joves que van un pas més enllà en la seva radicalització. Per això, resulta estúpid escoltar dirigents de Vox parlar de milícies sanchistes.
Els convindria canviar les bajanades i les estupideses per posar atenció als joves. I resulta incomprensible que un partit que es diu d'estat, el PP, que pot guanyar el govern insulti els sindicats i els acusi de fer una vaga preventiva. Viuen en una bombolla i no veuen l'Espanya real.
La vaga va existir i el PP no la pot llegir només amb la miopia electoral. No tots els joves d'aquest país són uns Borjamari.
La manifestació era un mosaic de sensibilitats i la vaga era necessària. Fins i tot per als que hi estaven en contra. Es van veure les dues Espanyes, però després d'assistir a la manifestació de Barcelona es pot ser conscient de l'existència d'una tercera Espanya.
La que està fastiguejada del sistema. La més jove. Si no troba sortida, si no s'hi aporten solucions, tot pot esclatar. I quan el sistema esclata sorgeixen del no-res les pors, els perills i les incerteses. Surt la violència. Perquè aquests joves no tenen res a perdre.