No diguis que ets del Barri Xino
"Cap ha descrit el Xino amb ulls de nen com ho fa el nét de l'emigrant italià Serafini. Amb la innocència i la crueltat de la infància nascuda en circumstàncies desfavorables per a la lírica. Al districte amb més alta densitat d'aquella Europa"
La seva infància són records d'un bar del Barri Xino de Barcelona. Joan Ferran Serafini (1951), escriptor i polític, evoca la seva infantesa en un barri on mai no hi va haver xinesos. Avui l'habiten gent de 128 nacionalitats.
Escriu com els àngels sobre els carrers mítics de pecat, vici i fornici. La seva obra: Un àtom del Barri Xino, anys de plom i Colacao (Ed. Círculo Rojo) se situa entre els millors llibres sobre el lloc.
L'autor va néixer i créixer al Bar Berenguer del carrer Berenguer Vell. El BBB, ho abrevia, se suma a noms com Districte Cinquè, Raval, Ciutat Vella i altres intents oficials per maquillar la mala fama.
De Franco fins a Pasqual Maragall i avui, és el nucli dur on François Mauriac va exclamar: “Barcelona, quin gran bordell!”. El melic De les Izas rabizas i colipoterras de Camilo José Cela. La zona zero de la Guia secreta de Barcelona, de Josep Maria Carandell.
Amb el seu nou llibre, Ferran ingressa al Parnàs de grans autors que han retratat el suburbi marginal i al marge de la ciutat. Literàriament, està a l'alçada de Pierre de Mandargues i la seva novel·la El marge, ambientada al gueto prostibulari i canalla.
Testimoni i defensor de l'ascensor social que baixava de les barraques de Montjuïc, parava al Xino i ascendia, quan podia, fins al Poble-sec de Serrat. Allà van néixer i prosperar Maruja Torres, Terenci Moix i Vázquez Montalbán. Autors de memorables llibres sobre el seu barri.
![Joan Ferran, exdiputado del PSC y escritor, y Manel Manchón, en el BCN Desperta](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/569248.jpg?p=w:320\/h:240&h=CicDVl00"])
“No diguis que ets del carrer Berenguer”, aconsellava la seva àvia a Ferran. “Era l'estigma” al qual van contribuir Paul Morand amb la novel·la Ouvert la nuit i Francis Carcó a la seva Primavera d'Espanya.
Després, Jean Genet a l'autobiografia Diari d'un lladre. George Bataille a El blau del cel. George Orwell amb el seu Homenatge a Catalunya. Burgesos fascinats per la misèria estètica que maleïa Hemingway.
Cap ha descrit el Xino amb ulls de nen com ho fa el nét de l'emigrant italià Serafini. Amb la innocència i la crueltat de la infància nascuda en circumstàncies desfavorables per a la lírica. Al districte amb més alta densitat d'aquella Europa.
“Cases de sis i set famílies, amb llogaters i rellogaters”, va recordar a la presentació del llibre a les jornades BCN Desperta. La va comparar amb el Xino actual, encara que sense aquelles deportacions d'immigrants gallecs, andalusos, murcians i extremenys.
Admirador de Dickens i els seus baixos fons londinencs, Ferran cita Kavafis. Potser per les cartes d'amor que cal·ligrafiava gratis per a les seves veïnes analfabetes. Hi ha a les seves pàgines personatges dignes de novel·les picaresques.
Ramonet, el Basc, el policia Picao, la Boja, gitanos catalanoparlants, don Siniestro, el Manc, mariners de la Sisena Flota, treballadors honrats, lumpen, lladres, represaliats polítics, toreros, futbolistes, boxejadors, cantants, El Coyote, Elena Francis…
Més voltes per aquells carrerons que el tramvia 29 per Barcelona. Les Golondrines del port. Souvenir de cranc viu penjant d'una canya al Rompeoles. Atracció d'estrangers, pijos de barri alt i visitants de tot Catalunya pels cinemes, teatres, sales de ball i prostíbuls.
Cava Pitel·lo, pa amb vi i sucre i la alcohòlica Quina Santa Catalina per als nens. Els menús de Setmana Santa. Sense carregar les tintes amb la xicoira, el pa negre, la tuberculosi, la pel·lagra, el racionament, l'estraperlo…
I quan va tocar el gros de Nadal al Barri Xino, es llegeix com de poc dura l'alegria a casa del pobre.
