L'antecedent voltor en l'habitatge públic barceloní
"L'esquerra hauria de fer efectius amb fets els valors que predica amb paraules. Sobrevola la demagògia i no aterra les realitats de govern amb polítiques efectives d'habitatge"
Arran de la controvèrsia actual relativa als Fons “voltor”, em ve a la memòria un episodi municipal no llunyà. Era l'any 2013. El Consell Comarcal del Barcelonès, governat pel PSC i IC (avui els comuns) era el propietari de 298 habitatges públics (gestionats per la Fundació Pisos de Lloguer) desgranats en quatre edificis a Sants-Montjuïc, Les Corts i Sant Martí.
Aquesta administració formada per regidors també de Barcelona, va procedir a la venda del dret de superfície a un Fons d'Inversió. Si seguim el relat i llenguatge d'avui de l'esquerra, podem concloure que una administració governada per ella “privatitzava l'habitatge social” i ho feia a un “Fons voltor”.
Ara sembla que no es vol recordar, però mereix ser incorporat al debat sobre els mateixos i els seus antecedents d'arrelament a Barcelona fins i tot en l'habitatge social.
En aquesta operació de venda de patrimoni públic d'habitatge social va sobrevolar una operació inexplicable i que avui es torna en un exercici de rapinya demagògica i contradictòria. Eren habitatges amb protecció limitada en el temps, així que quan aquesta vencia, el fons adquirent dels pisos públics podia incrementar els lloguers.
A aquesta operació “progressista” se li diria avui especuladora. D'altra banda, i durant anys, l'Ajuntament i la Generalitat o el mateix Consell Comarcal van mantenir fins a una trentena de solars públics buits sense construir cap de les 4.000 habitatges a construir sobre ells. Incompetència i insensibilitat de governs amb polítiques d'habitatge de façana, de molt cartró, per la publicitat o autobombo, i poca pedra, pel poc sostre per a la gent.
També va ser un govern municipal que es deia d'esquerres qui va promoure polítiques urbanístiques i d'habitatge que van beneficiar a certs “ocells especuladors". Eren propietaris de solars sense construir a temps a l'espera de la seva revalorització en pocs anys.
L'increment del seu valor era en base a les milionàries inversions públiques que es van encarar per la transformació del Front Marítim, per l'obertura de la Diagonal per a la prolongació i arribada de l'avinguda al mar, per la construcció del singular parc central del Poblenou i el de Diagonal-Mar, les noves parades de metro o la Ronda del Litoral, entre altres actuacions públiques.
També es feia caixa pública amb la venda de les antigues cotxeres de TMB de Triangle al mateix sector. Mentrestant, les cases dels veïns dels barris de Maresme i Besòs patien greus patologies estructurals.
Tampoc no s'hauria d'oblidar la política seguida pel Patronat Municipal de l’Habitatge (PMH), que des de finals dels vuitanta i primers dels noranta va vendre part dels seus habitatges als seus propis ocupants o llogaters impedint així tota rotació.
No va ser una única operació massiva, sinó un procés continuat que, el 1991, en plena crisi de l'aluminosi, va suscitar fins i tot denúncies veïnals per la venda de pisos afectats per aquesta patologia. Des de l'any 1992, el PMH va incorporar a aquestes compravendes els drets de tempteig i retracte durant deu anys. La conseqüència va ser que part de l'habitatge produït o gestionat amb recursos públics va passar del parc municipal a mans privades.
Ara aquesta esquerra, que ha governat la ciutat 43 dels 47 anys de democràcia municipal, dóna lliçons de lluita contra els fons voltor i especuladors, denuncien l'escassetat de pisos socials i la carestia del negoci en ser les administracions una insaciable màquina de recaptar impostos. La fiscalitat associada a l'habitatge i al sòl representa un sobrecost del 30%.
Això sí, com sempre, la culpa de la manca d'habitatge és del privat per eludir les administracions la seva responsabilitat pública de no construir-lo. Per si no fos prou, traslladen a tercers, llegiu propietari privat, assumir la protecció social de llogaters quan no els correspon i sí a les institucions que no responen garantint elles els drets dels més vulnerables i precaris com estan obligades i en suficiència.
L'esquerra hauria de fer efectius amb fets els valors que predica amb paraules. Sobrevola la demagògia i no aterra les realitats de govern amb polítiques efectives d'habitatge. Ara, es multipliquen els anuncis governamentals de promocions d'habitatge social quan molts són els anuncis ja vessats i reiterats els darrers anys tantes vegades com incomplerta la seva construcció.
Tant de bo sigui cert. No defensaré els “fons voltor”, que representen, a més, un percentatge molt limitat d'habitatges privats i sí el petit propietari i el llogater. Tots dos necessiten seguretat jurídica i fiscalitats favorables i tota la societat precisa d'una política pública que ofereixi, de veritat, sostre.
