Passa’t al mode estalvi
Javier Faus y Jordi Valls, en el BCN Desperta!
Opinió

Barcelona, ambició i riscos: les lliçons del BCN Desperta!

"Barcelona no es pot permetre el luxe d'abaixar la persiana al món per por a la massificació turística, però tampoc pot caure en l'autocomplaença de viure dels visitants de fireta"

Publicada

Sense mirar-se el melic, i amb la voluntat d'assumir els reptes, perquè les oportunitats són enormes. Amb aquest esperit s'han pronunciat els diferents ponents a les taules de debat organitzades per Metrópoli Abierta i Crónica Global, juntament amb El Español, al fòrum BCN Desperta!

És la quarta edició i ha resultat un èxit, en gran mesura per la injecció d'il·lusió i d'ambició que s'ha projectat al llarg de les tres jornades desenvolupades a Casa Seat.

Hi ha hagut espai per parlar dels reptes geoestratègics, a partir de les reflexions de diferents responsables de les Forces Armades espanyoles. I també s'hi han pronunciat els executius de grans empreses i diferents professionals vinculats a molts sectors, des de la seguretat fins a la mobilitat.

Però ha estat respecte al futur de Barcelona on millor s'ha pogut conèixer què està en joc, perquè tot està relacionat: la presència del talent local i internacional, l'oferta necessària d'habitatge —que arriba amb comptagotes— la influència del turisme en tot plegat, la fortalesa de les empreses tecnològiques o la influència de la nova indústria.

Una de les preguntes que ha sorgit i que encara no té resposta és per a qui és Barcelona? Estem construint una metròpoli capaç de retenir el talent que cultiva o seguim condemnant els més joves a la frustració d'un mercat laboral curtterminista?

El diagnòstic que s'ha dibuixat aquests dies a Casa Seat té molt d'exercici de maduresa. D'una banda, el tinent d'alcalde d'Economia, Jordi Valls, encertava de ple en posar el focus en el que anomena "el dret a quedar-se".

I ho aterrava sense embuts ni eufemismes benintencionats: el dret a l'habitatge no es defensa a cop de pancarta o de prohibicions màgiques, sinó construint una estructura salarial que permeti a un ciutadà de peu comprar-se un pis a la seva pròpia ciutat.

Sí, és d'una lògica aclaparadora, encara que sovint sembli el menys comú dels sentits, però, com es concreta?

Va ser en aquella taula, en què va participar Jordi Valls, juntament amb Javier Faus i Ramon Gras, on millor es va poder comprovar com es relacionen tots els factors. Per a Gras, Barcelona té múscul, massa grisa, diversificació i una capacitat de resistència a les crisis més que provada.

Comptem amb pols biomèdics, tecnològics i audiovisuals envejables. Però patim un hàndicap històric. Falta més valor afegit, més capacitat. Els salaris no s'enlairen al ritme dels de Boston o altres grans capitals del coneixement, i les tecnològiques locals, just quan arriben a la seva massa crítica, acaben devorades i comprades per fons estrangers.

Per què passa això? Perquè falta escala, perquè fraccionem el territori i perquè sovint ens envaeix una por esfereïdora al risc.

I en aquestes va aparèixer Javier Faus, el president de Meridia Capital, que sol parlar amb soltura, al marge de si agrada o no. Faus llançava un advertiment molt oportú. Cal decidir si volem ser una ciutat protagonista o una simple espectadora.

Barcelona no es pot permetre el luxe d'abaixar la persiana al món per por a la massificació turística, però tampoc pot caure en l'autocomplaença de viure dels visitants de fireta.

Valls apuntava encertadament que el debat ja no és quants turistes venen, sinó què aporten. El veritable valor afegit exigeix apostar per la indústria, pel capital humà i per consolidar cadenes de valor llargues que impedeixin que les nostres millors empreses siguin venudes al millor postor per manca d'un ecosistema financer i industrial agosarat.

I, en realitat, Faus i Valls no estaven tan lluny en les seves posicions. Faus sap que Barcelona no és una ciutat espectadora. Però sí que encerta quan emfatitza que cal una major ambició, i que existeix una certa por a gairebé tot.

La realitat és que Barcelona no pot assumir que el turisme arribi a un percentatge excessivament alt, per sobre del 15%. Seria dependre'n en excés. I pot, en canvi, centrar-se en el que ja té, perquè el talent local s'aprofiti i no calgui tant talent estranger, que el primer que demana és un habitatge, amb la qual cosa s'encareix aquest bé avui tan escàs.

Faus va arribar a parlar de “racisme” cap als que venen de fora, als expats, perquè, al seu parer, existeix una por dels locals, que no volen perdre el seu espai. Però aquesta situació s'està produint a totes les grans ciutats globals. Ha de ser compatible –i en això hi està l'alcalde Jaume Collboni, com també l'alcalde Mamdani a Nova York—treballar pels que ja són aquí, mentre es busca una major projecció i un major pes de la ciutat.

Barcelona i tota la Gran Barcelona, la que comprèn la regió metropolitana, té un futur immillorable si se sap traçar un fil de col·laboració entre institucions, empreses privades i entitats socials.

Una altra de les taules importants, al BCN Desperta!, va ser la relacionada amb els alcaldes metropolitans, els de L’Hospitalet, Esplugues i Sant Feliu de Llobregat. De manera natural, al llarg del diàleg, va sorgir una qüestió: Barcelona ha aconseguit unir els interessos metropolitans. Els projectes flueixen avui amb més naturalitat gràcies a la implicació de l'alcalde Collboni, com el trasllat de l'Hospital Clínic, a la Diagonal.

La col·laboració metropolitana és avui un fet. Hauria d'intensificar-se amb una nova governança. Però el pas que s'ha fet els darrers anys ha estat enorme.

Són algunes de les lliçons del BCN Desperta. Barcelona com a protagonista al món, sense pors, amb la convicció que hi ha instruments suficients per garantir un futur amb èxit.