L'habitatge i la campanya permanent
"Vivim en unes eleccions contínues. I una bona part de l'arc parlamentari no té cap altre impuls que tornar a repartir cartes, provar a veure si hi ha més sort que al juliol de 2023"
El barber explicava l'altre dia que havia viatjat al poble a l'agost per posar el seu pis en lloguer vacacional. Una amiga li havia ensenyat com funciona el sistema per canviar la contrasenya d'accés i passar-la a l'inquilí de torn des de Barcelona amb una aplicació.
També explicava que havia estat a Tarragona a la recerca d'un apartament per posar-lo en lloguer turístic. Li van informar que a la ciutat no hi ha mercat de lloguer residencial, que aquesta oferta no existeix.
Crec que disposa del cash procedent de la venda de l'habitatge dels seus pares. Residien en un edifici de nou apartaments on els propietaris eren com de la família. Va pensar a posar l'herència en lloguer vacacional, però la possibilitat que el trànsit de viatgers desitjosos d'aprofitar els plaers de l'estiu causés molèsties als vells coneguts el va convèncer de posar-lo a la venda.
L'home em va transportar 20 anys enrere, quan al meu poble explicaven que hi havia gent jove –amb habitatge de propietat– que comprava pisos sobre plànol per vendre'ls abans d'escripturar. En un curt període de temps guanyaven uns diners que, a més, no pagaven impostos.
La crisi del 2008
Ignoro quants d'aquests eren els que apareixien anys més tard als documentals lamentant haver-se pillat els dits per culpa de la crisi; mai per la seva avarícia.
El vedell d'or de finals del segle passat i principis d'aquest era la plusvàlua de la compravenda immobiliària, a la qual es llançaven els petits especuladors imitant les grans fortunes. Ara, aquest vedell també és al totxo, però no en la seva plusvàlua sinó en la rendibilitat del lloguer per dies o setmanes.
El més curiós de l'assumpte, crec, és que el perruquer a qui em refereixo parlava dels seus plans d'inversió en una conversa que havia sorgit arran del campament de la Puerta del Sol. Un món paral·lel i en sentit contrari.
Per la manera com tractava el tema, per la manera com assumia que als seus veïns de tota la vida no els podia posar un pis turístic a l'altra banda de la paret, però sí a desconeguts, vaig tenir la impressió que si demà prohibeixen les llicències turístiques a Tarragona, l'home ni parpellejaria. Assumiria la seva mala sort. És una bona persona, un home tranquil.
I aquesta banalitat em porta a pensar que els especuladors no es prenen tan seriosament el drama de l'habitatge com aquells que l'han elevat a la màxima categoria, tendes de campanya a Sol incloses.
Majoría de propietaris
El 73% de les famílies espanyoles viu en una casa de la seva propietat, una proporció que ha baixat set punts en els darrers 40 anys, però que encara és majoritària. L'habitatge és vital no només per al 27% que viu de lloguer, sinó sobretot per al 70% de la joventut que no pot accedir a una.
Vivim en una campanya electoral permanent. I una bona part de l'arc parlamentari no té cap altre impuls polític que tornar a repartir les cartes, provar a veure si hi ha més sort que al juliol de 2023.
A finals de juliol, l'assalt de la frontera de Ceuta es va convertir en el lema electoral que definitivament havia d'acabar amb Pedro Sánchez, els reflexos del qual no van estar a l'alçada en aquell moment. La dreta va mossegar i es va negar a deixar anar la queixalada, amb tanta insistència i resultats –aparents–, que l'esquerra de l'esquerra no va tenir més remei que sumar-s'hi.
El cas de Maricarmen Abascal ha donat un gir de 180 graus a la precampanya i ha agafat amb el pas canviat sobretot a aquella dreta que en lloc de desviar l'atenció cap a la Moncloa, hi ha entrat de ple. No cal més que sentir Isabel Díaz Ayuso referir-se a l'anciana desnonada per veure-ho: Ceuta ho havia resolt tot.
L'esquerra del PSOE sí que ha reaccionat de manera coherent. Ha posat objectius impossibles per al presumpte decret amb el propòsit de desgastar Sánchez i guanyar diputats; al preu que sigui.
Com tot el que aconsegueix escalar a la pancarta de l'agitació, l'habitatge no podrà ser tractat en aquest moment més que amb demagògia electoral, sense possibilitat d'establir solucions a llarg termini.
El Govern ha creat --¿improvisat?-- una fórmula per ajudar i estabilitzar gent gran de més de 40 anys de manera que pugui disposar d'habitatge propi la resta dels seus dies sense preocupar-se per la descendència ni l'acumulació. Una aportació intel·ligent al fons del debat en un país crescut en la fe petitburgesa de l'habitatge en propietat com a garantia de futur i de progrés.
No hi ha habitatges?
Diu el Banc d'Espanya que es necessiten 750.000 habitatges, i l'INE assegura que hi ha 3,8 milions de buits i altres 2,5 milions d'ús ocasional. Aquests gairebé quatre milions inclouen les cases que necessiten rehabilitació, que són en pobles molt petits o que tenen altres problemes estructurals.
Suposem que només el 10% són realment habitables i que la mateixa proporció dels altres 2,5 milions poden sortir al mercat del lloguer si hi ha més seguretat jurídica. La suma gairebé arribaria al càlcul del banc emissor.
El problema no és difícil de veure, fins i tot les solucions. El que costa feina és implementar els mitjans per resoldre'l. Incloure-ho a la campanya electoral no promet res de positiu. I aprofitar la conjuntura per convertir un artefacte com el Sindicat de Llogateres en l'interlocutor del Govern a peu d'igualtat amb els grans partits del Congrés és incalificable.
Els dos decrets d'aquest dimarts semblen demostrar que Sánchez ha recuperat els reflexos que va perdre a Lanzarote. El PSOE votarà a favor de solucions de dretes i també de les d'esquerres. A veure com ho resolen els seus companys de Govern i els seus aliats parlamentaris.
Un Govern ha de gestionar l'interès públic per a tota la població, fins i tot per als que no l'han votat. El 73% de les famílies viu en casa pròpia, com ja s'ha dit; i el 15% té segona residència. I, segons les enquestes, una majoria que supera àmpliament el 60% vol mesures que acabin amb el drama de l'habitatge.
