Potser cal que Barcelona se'n vagi per aconseguir una Catalunya millor
"La col·laboració amb el territori, la col·laboració perquè Catalunya com un gran territori pugui tenir un magnífic futur, passa per una Barcelona forta, que es respecti a si mateixa i sigui respectada"
El debat sobre l'encaix de Barcelona i la seva regió metropolitana en el conjunt de Catalunya ha deixat de ser una qüestió purament econòmica o urbanística per convertir-se en un dilema existencial de primer ordre. Així es viu des del que s'anomena ‘territori’, encara que no tant, per ara, des de la metròpoli.
L'article Barcelona se’n va, de Marc Arza i Roger Puigví al Punt Avui és il·lustratiu i convida a pensar-hi perquè no s'obri un abisme.
Els dos articulistes posen sobre la taula una realitat incòmoda: l'històric cercle virtuós d'estímul mutu entre la capital i el país corre el risc de trencar-se definitivament, dividint Catalunya en dues realitats gairebé estancades: cinc milions de persones a una banda i tres milions a l'altra.
Tanmateix, sota aquest diagnòstic hi batega una tesi més profunda i urgent. Per sobreviure als reptes globals del segle XXI, potser Barcelona ha de "marxar" metafòricament de les atadures d'un territori circumdant que no només s'allunya en termes econòmics i demogràfics, sinó que experimenta un profund gir sociopolític cap al conservadorisme identitari, encarnat de manera creixent per formacions com Aliança Catalana.
És exagerat? És fruit d'una manca d'oportunitats d'aquest ‘territori’, que abomina de Barcelona, com un lloc infernal que s'ha distanciat completament de la ‘catalanitat’?
A les comarques catalanes, a l'anomenada Catalunya catalana, a la Catalunya vella, per dir-ho clarament, els serveis públics que presta la Generalitat, per exemple, són més visibles. Si l'escola està molt tensionada, si als barris perifèrics de la Gran Barcelona, hi ha un clima gairebé de perillositat a les aules, a les comarques interiors les escoles gaudeixen de ràtios d'alumnes per classe molt menors, amb bones instal·lacions i un entorn molt més sa per a infants i famílies. Això és una evidència.
El divorci, en tot cas, és latent. Hi ha un xoc de models que es dibuixa a l'horitzó. Barcelona s'orienta de manera inqüestionable cap als fluxos globals de capital, el turisme, l'atracció d'expats i l'economia del coneixement.
En aquest context d'hiperglobalització, la capital corre el risc de desentendre's del seu entorn immediat, mutant cap a una "Brussel·les" local --una gran urbs globalitzada que ja no es reconeix com a capital del país que l'embolcalla—a parer d'Arza i Puigví.
Però el problema no rau únicament en la pulsió cosmopolita de la gran ciutat, sinó en el profund contrast ideològic i cultural que es consolida a les comarques de l'interior i de la segona corona metropolitana.
Mentre Barcelona experimenta una alta diversificació demogràfica i una centralitat econòmica desbordant, el territori comarcal pateix les conseqüències de l'envelliment, la despoblació relativa o el malestar de les perifèries residencials.
I és precisament en aquest caldo de cultiu on arrela amb força un discurs identitari conservador, sobiranista de to excloent i profundament recelós de la metròpoli cosmopolita, representat políticament per l'auge d'Aliança Catalana, que ‘ven’, a més, el seu odi a l'immigrant, a l'immigrant islàmic, en concret.
Aquest abisme polític i cultural entre la Barcelona metropolitana i la resta del país paralitza la governança.
Catalunya corre el perill de quedar atrapada en una paràlisi sistèmica. Un territori comarcal cada cop més inclinat cap a la rereguarda conservadora i proteccionista que frena qualsevol gran transformació, davant d'una metròpoli que necessita solucions urgents a escala global.
Com adverteixen Arza i Puigví, hem perfeccionat l'art de dir "no" a qualsevol infraestructura, pla urbanístic, transició energètica o política d'habitatge, perdent la capacitat col·lectiva de construir un "sí".
No obstant això, continuar sota la inèrcia actual implica assumir uns costos de no-transformació letals: una crisi d'habitatge insostenible, congestió crònica, col·lapse de recursos i una desigualtat galopant on el temps de desplaçament es converteix en una condemna de precarietat vital.
Ha d'haver-hi col·laboració, és clar, però la regió metropolitana de Barcelona ha de saber assumir els seus reptes. I el futur ha de passar per dotar la regió metropolitana d'una autonomia de gestió radical i profunda.
Si Barcelona ha de "marxar" de les limitacions imposades per una estructura territorial ineficient i políticament polaritzada, ho ha de fer per assumir el control directe de les seves palanques de competitivitat i cohesió.
Una major autonomia metropolitana no s'ha d'entendre com un exercici d'aïllament o supèrbia urbana, sinó com un acte de responsabilitat pragmàtica.
Pot permetre superar la fragmentació municipal i la baralla partidista per gestionar de manera integrada el transport, l'aigua, l'energia i el mercat immobiliari sota el prisma del ‘país dels 60 minuts’, com defensen Arza i Puigví.
Un sistema on la ciutadania pugui accedir als serveis quotidians, a la regió i a les oportunitats globals sense perdre qualitat de vida.
És a dir, la col·laboració amb el territori, la col·laboració perquè Catalunya com un gran territori pugui tenir un magnífic futur, passa per una Barcelona forta, que es respecti a si mateixa i sigui respectada. Perquè molts dels laments que s'escolten en aquesta Catalunya catalana resulten ridículs quan ressonen en molts barris metropolitans, des de Mataró fins als barris densos de L’Hospitalet.
