Tomasa Cuevas
"S'oblida sovint que en el passat l'explotació de l'home per l'home era la màxima possible i que si les coses han canviat és perquè hi va haver un Francesc Pedra o una Tomasa Cuevas. També s'oblida el que van patir per la seva actitud reivindicativa"
Aquests dies el Centre Cívic Tomasa Cuevas, situat al carrer de Dolors Masferrer, al barri de les Corts, celebra els seus 30 anys d'existència. És probable que molts barcelonins ignorin qui van ser aquestes dues dones.
Dolors Masferrer (Barcelona, 1857-1905) va ser la propietària de no pocs terrenys de l'actual districte i va promoure la construcció d'habitatges socials per a la població del barri i també d'una escola que va ser l'única existent fins al 1934.
Tomasa Cuevas (1917-2007), nascuda en un poble de Guadalajara, procedia de l'altra cara de la història: la que acull els desposseïts. La seva relació amb les Corts es deu al seu pas per la presó de dones que estava situada a pocs metres de l'actual centre cívic.
Es va afiliar a les joventuts comunistes als 14 anys, va participar en la defensa de la República i en la resistència contra la sublevació militar i va ser empresonada el 1939. Va sortir el 1944 per complir la pena de desterrament a Barcelona, ciutat en la qual aviat va entrar en contacte amb el PSUC. Detinguda i condemnada novament, el 1951 va partir cap a l'exili del qual va tornar el 1969 per continuar lluitant per les llibertats i les millores socials juntament amb el seu company, Miguel Núñez (1920-2008), membre també del PSUC.
Entre una cosa i una altra, Tomasa Cuevas va pernoctar involuntàriament fins a set presons espanyoles.
Al centre cívic que porta el seu nom es pot veure aquests dies una breu exposició que recorda la seva trajectòria i els seus llibres sobre la repressió exercida pel franquisme contra les dones. Un dels panells la defineix com un “exemple de lluita, dignitat i memòria”.
El centre acull cada dia diversos grups que realitzen activitats culturals diferents: xerrades, tallers, lectures, teatre, música. Algú va tenir la idea de coordinar-los i organitzar una mena de muntatge que servís d'homenatge a Tomasa Cuevas, alhora que evocava el sentit social dels centres cívics.
En diverses escenes s'explicava als assistents la història del barri, inicialment agrícola, i la seva evolució cap a la indústria, amb dues importants fàbriques: Fiat Hispania, situada aproximadament on ara hi ha el centre cívic, i Cristalleries Planell (carrer d'Anglesola), l'edifici modernista de la qual, construït el 1913, ha estat catalogat i reconvertit en centre municipal.
La firma cristalera va ser una de les primeres que es van instal·lar a les Corts, aprofitant l'arribada de l'electricitat. El 1925 va ser l'escenari de la “vaga dels nens”. Nens d'entre 9 i 14 anys es van rebel·lar contra les draconianes condicions de treball que els imposaven. El líder es deia Francesc Pedra (1914-2000), i tenia 11 anys.
S'oblida sovint que en el passat l'explotació de l'home per l'home era la màxima possible i que si les coses han canviat és perquè hi va haver un Francesc Pedra o una Tomasa Cuevas. També s'oblida el que van patir per la seva actitud reivindicativa.
El muntatge realitzat amb motiu de l'aniversari buscava recuperar la memòria.
Es rebia els espectadors amb una escena en què Dolors Masferrer explicava el procés de parcel·lació que portaria a construir l'escola, l'ajuntament i els habitatges socials, i es continuava amb una altra en què es reflectia el pas del camp a la indústria. Posteriorment, un quintet de vent guarnit amb mocadors i gorres anarcosindicalistes evocava els moviments socials i la figura de Pedra, militant de la CNT, interpretant A las barricadas, un himne avui gairebé oblidat.
El carrer Dolors Masferrer, amb el centre Tomasa Cuevas, enllaça amb els límits de la ja enderrocada presó -unes plaques i unes pedres la recorden a la cruïlla dels carrers Joan Güell i Europa-, i amb els jardins de Carme Claramunt (1897-1939), la primera dona afusellada al camp de la Bota. Gairebé al costat hi ha la placeta dedicada a la bona periodista que va ser Margarita Rivière. És com si s'hagués volgut retre homenatge urbà a unes dones que van contribuir a la transformació de la ciutat.
Però convé no perdre de vista que les coses no sempre van ser com són ni tenen per què continuar sent així. El flux del present sembla amenaçar amb apropar-nos a un abisme que es creia superat.
Potser com un avís per a navegants, els qui van assistir a l'espectacle ofert al centre cívic eren rebuts per l'Orfeó de les Corts, un dels grups que hi té la seu, cantant una cançó de bressol d'origen cosac en què es deia: “a poc a poc s'estén la foscor”. Els cantants es referien a la nit que propicia el son, però cal interpretar-ho com un advertiment sobre les ombres que propicien els enemics de la llibertat. Els mateixos contra els quals van haver de lluitar Tomasa Cuevas, Carme Claramunt i Francesc Pedra.
