A per l’‘usuari de prostitució’ cutre i pobretó
"El nostre estimat ajuntament s’ha tret de la màniga un nou (i inútil) sistema per acabar amb la prostitució (de carrer, que respirin tranquil·les les escorts de categoria) que consisteix a multar els sol·licitants de sexe de pagament"
Malgrat el que se sol dir, potser la prostitució no és l’ofici més antic del món, però sens dubte és un dels més consolidats en gairebé totes les societats del món. Cíclicament, algú apunta cap a la seva abolició, però la cosa acostuma a quedar en no res, ja que estem davant d’un dels exemples més clars del funcionament de la llei de l’oferta i la demanda.
El nostre estimat ajuntament s’ha tret de la màniga un nou (i inútil) sistema per acabar amb la prostitució (de carrer, que respirin tranquil·les les escorts de categoria) que consisteix a multar els sol·licitants de sexe de pagament amb unes quantitats que oscil·len entre els 600 i els 30.000 euros. Durant els quatre mesos transcorreguts des de l’aprovació de la mesura, s’ha multat la friolera de tres usuaris de prostitució (i no se sap si han pagat la sanció). Un èxit en la lluita per l’alliberament de la dona, vaja.
L’ajuntament es defensa dient que és molt complicat enxampar in fraganti els presumptes delinqüents sexuals, senyal que són gent discreta que s’acosta a la prostituta de la seva elecció (o a l’última que queda lliure), negocia el preu dels seus serveis i desapareix amb ella a la recerca d’un lloc on satisfer la seva libido. O s’obliga els clients a dedicar-se al que fan amb l’ajuda d’un megàfon i una pancarta que digui SÓC USUARI DE PROSTITUCIÓ! o no es preveu que el nombre de multes augmenti exponencialment al llarg dels propers mesos.
La mesura, a més, té un complement classista molt discutible. Avui dia, qui recorre a la prostitució de carrer –si no es tracta d’un pijo de l’Upper Diagonal amb ànsies d’embrutar-se– és un tipus sense gaires recursos econòmics per a qui l’escort de luxe és una cosa que només ha vist a les pel·lícules: abans s’haurà creuat amb un unicorn que amb una d’elles. El seu, doncs, és el cutrerisme inherent a la pobresa i emular el gran Cassen a la pel·lícula de Paco Betriu Fúria espanyola. Com a societat, per què ens hem de cebar amb ell, si a més és molt probable que es declari insolvent a l’hora de pagar la multa?
Si, en comptes de donar la tabarra pel carrer, l’usuari de prostitució truca a un determinat número de telèfon i contracta els serveis d’una professional que, a més d’estar més bona que les del món exterior, el rep en un apartamentet acollidor o es desplaça al seu, no té res a témer del nostre pudibund ajuntament.
Des de la regidoria de feminismes i igualtat que dirigeix Raquel Gil, s’assegura que la llei està mal redactada i no serveix per a res. Però, és clar, tampoc és qüestió d’entrar a cops al prostíbul de Madame Fifí i ficar tothom a la furgoneta (amb el risc afegit, potser, de detenir algun alt càrrec de l’ajuntament). Així doncs, la nova campanya contra la prostitució és tan inútil com totes les anteriors.
Si algú lloga el seu cos a algú que paga per ell, la cosa queda exclusivament entre tots dos. Oferta i demanda. El problema, que hi és, és policial. Quan entren en joc els proxenetes i les màfies de tràfic de dones, ja hem entrat en el terreny de la delinqüència, i el sexe per la força es converteix en un assumpte de jutges i policies.
El del nostre ajuntament és un pedaç inútil per a un problema molt més gran. Des de l’àmbit municipal, poc es pot fer contra el tràfic i l’explotació femenina que prestar la guàrdia urbana a les policies de veritat per si pot donar un cop de mà. Prendre-la amb l’usuari de prostitució pobretó i la prostituta de cantonada només porta a un increment de l’onanisme per part del client i a la fam de la professional, a qui no s’acostarà ningú per por a la multa que li pot caure.
Conclusió: gràcies per la mesura adoptada, però crec que ens la podem estalviar.
