Serveis escassament públics
"La falta de previsió de Renfe el dia de l'eclipsi és una d'aquestes conseqüències. Potser és cert que no es podia fer més ni millor, però no hauria estat de més informar el personal"
Durant el franquisme cap dels diversos policies que operaven a Barcelona pagava al transport públic. Viatjaven de franc perquè eren “representants de l'autoritat”, en servei durant les 24 hores. En realitat, tot era un malentès: estaven al servei de l'autoritat, militar per descomptat. Una autoritat basada en les morts causades al camp de batalla i pels tribunals que estaven al servei d'aquesta mateixa autoritat.
Amb l'arribada de la democràcia actual es diria que s'havia començat a forjar la idea que els serveis públics estaven per servir la ciutadania, ja que els governants i servidors públics tenien autoritat només per delegació.
Avui, amb l'autoritarisme en marea alta, una de les primeres conseqüències de l'auge del pensament (o com se li vulgui dir) de l'extrema dreta és el reflux dels serveis públics dependents de les autoritats delegades.
La falta de previsió de Renfe el dia de l'eclipsi és una d'aquestes conseqüències. Potser és cert que no es podia fer més ni millor, però no hauria estat de més informar el personal. Un detall que, més que probablement, no se li hauria escapat al destituït cap de premsa, Antonio Carmona.
L'empresa -el gerent de l'empresa, perquè del director Oscar Playà no se'n sap res, potser és de vacances-, ha demanat disculpes afirmant: “No tenim trens suficients”.
Aquesta utilització de la primera persona del plural, abans reservada al Papa, als reis d'Anglaterra i a altres pelacanyes que es creuen il·lustres, té una doble funció: la primera, diluir les responsabilitats; la culpa és de tothom i, per tant, ningú no necessita sentir-se el responsable final; la segona, molt més preocupant, és expressar el sentit de propietat d'una empresa que se suposava que era de tothom. “Tenim”. Ell i qui més?
En fi, un mal dia el pot tenir qualsevol. I més d'un, a jutjar pel funcionament de Rodalies.
Hi ha un altre servei públic, també dependent del ministre Óscar Puente, amb pràctiques semblants: ignorar el públic al qual, suposadament, presta servei. És l'Aeroport de Barcelona.
Haver-lo d'utilitzar és un calvari.
S'hi vagi en transport públic -insuficient i dolent- o privat, el maltractament està gairebé assegurat. Les excepcions són les pròpies de l'estadística.
A la terminal 1, la nova, aparcar, de pagament!, és un suplici. És un goig comprovar que les primeres plantes estan perfectament buides mentre que cal dirigir-se a les superiors perquè la informació que donen els rètols lluminosos és escassament fiable. A vegades cal deixar el vehicle a la setena i última. Amb una coberta, que no sostre, que facilita que els cotxes es converteixin en forns.
Ja a dins, si s'hi va a esperar un amic o familiar, la cosa no millora. En nom d'impedir que persones sense sostre dormin a l'interior de l'edifici, s'han pres dues mesures: posar controls d'accés i eliminar bona part de les cadires.
És freqüent que hi hagi gent d'edat avançada que ha d'esperar dreta perquè Aena és incapaç de pensar en mesures que tinguin en compte els usuaris. O potser perquè els seus directius disposen de la sala VIP.
I a l'aeroport cal esperar molt. Aquests dies, en què hi ha hagut una vaga en una de les empreses de handling, el temps per recollir una maleta pot superar fàcilment l'hora.
El curiós és que aquesta empresa opera amb una concessió. Que no s'estigui donant el servei al personal, no li importa a Aena? No convindria que arbitrés una solució, vist que el servei que hauria de fer l'empresa no el fa en condicions d'efectivitat i qualitat?
Sembla que no.
El resultat és múltiple: l'aeroport ofereix incomoditat, dilació i, si es vol prendre un cafè, s'ha de pagar com si s'estigués al Ritz, però sense comoditats. Això sí: com que la seguretat és el primer, no es demana a les empreses que augmentin el personal d'atenció, sinó als usuaris que arribin amb dues hores d'antelació.
Servei públic? Ni en pintura!
