El silenci barceloní ceutí
No ens enganyem. Després d'entrar il·legalment a Ceuta, intentaran arribar a la península o directament seran "recol·locats" pel Govern entre les diferents Comunitats d'Espanya. Si no és per quota o per la seva posterior voluntat, no pocs arribaran a Catalunya i, per tant, a Barcelona
Barcelona i Ceuta estan separades per 1.100 quilòmetres de distància. Hi ha qui pot pensar que el que passi a la ciutat ceutí --de sobirania espanyola des de fa més de 500 anys, centenars abans del naixement de l'Estat de Marroc-- és aliè a nosaltres. En l'assalt a la tanca és òbvia la sensibilitat obligada a tot drama humà, però també la d'impedir que alguns se n'aprofitin per fer del delicte el seu hàbit de vida a Espanya.
També és constatable la irresponsable actuació del Govern sanchista, que no va saber preveure ni impedir la invasió, així com la del Regne del Marroc que la va consentir, per acció o omissió, quan no la va encoratjar.
D'una manera o altra, amb regularització extraordinària o sense, la immigració irregular arrela a Espanya. Entre aquesta incloc els anomenats menas (menors estrangers no acompanyats). A Ceuta en són més de 2.000, un miler ja existents abans de l'últim assalt a la tanca, més un altre miler, almenys, de menors colats entre els 80.000 que ho van fer en aquest episodi.
No ens enganyem. Després d'entrar il·legalment a Ceuta, intentaran arribar a la península o directament seran "recol·locats" pel Govern entre les diferents Comunitats d'Espanya. Si no és per quota o per la seva posterior voluntat, no pocs arribaran a Catalunya i, per tant, a Barcelona. Tenen pares i nacionalitat. A ells els correspon la seva protecció i a Espanya reclamar-la, no substituir-la.
Davant d'aquest desgavell, sorprèn el silenci de l'Ajuntament i el dels socis catalans de govern de Pedro Sánchez, els comuns, integrats a la Sumar de Yolanda Díaz. Uns comuns que sota la batuta de Gerardo Pisarello són, alhora, els socis preferents, juntament amb ERC, de l'alcalde Jaume Collboni.
La loquacitat d'abans dels comuns, promovent el tancament del Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca (CIE), és ara un silenci eixordador des que governen Espanya. Un CIE al qual l'exalcaldessa Ada Colau qualificava de presó mentre el consistori subvencionava, i ho segueix fent, entitats que alentaven el tancament del CIE i donen ple suport a la immigració irregular.
La llunyania geogràfica entre Barcelona i Ceuta o Melilla, no impedeix la proximitat davant un sentiment espanyol compartit i de preocupació davant les conseqüències de la immigració il·legal pel que fa a les polítiques socials i de seguretat ciutadana. Comporta problemes, requereix solucions i precisa de recursos humans i materials.
Afegiu-hi que Sánchez ha promogut una regularització al nostre país d'1,3 milions d'immigrants irregulars, dels quals no menys de 250.000 a Catalunya. Comporta un efecte crida de futurs il·legals i una conseqüència multiplicadora de recursos per fer-hi front.
L'alcalde Collboni haurà d'explicar de quina manera aquests afluències no afectaran l'estat ja precari de massa serveis públics. Evitar el seu impacte en la seguretat ciutadana. Detallar com afrontar-ne el reforç i d'on sortiran els ingressos necessaris per encarar la despesa pública social que representa.
El seu silenci és eloqüent. El seu suport a Sánchez el converteix en el seu primer edil a tot Espanya i en l'últim defensor dels interessos de Barcelona. L'alcalde ha donat la sortida del Tour i saludat l'entrada de la immigració irregular donant-li suport o mirant cap a una altra banda. De la primera en fa gala. De la segona, calla.
El sotsavenc immediat en seguretat i en atenció social serà notable, i responsabilitat d'aquells que no van fer front a tanta allau d'il·legalitat que requerirà una allau de recursos municipals i representarà un menyscabament dels serveis públics. Al temps.
