La mort d'un indigent
"El Papa va menjar amb els monjos de Montserrat i amb altres dignataris (paraula l'origen de la qual té tela). No consta que en cap d'aquests àpats asseguessin, encara que fos només per una vegada, un pobre a la seva taula"
Una placa instal·lada fa uns dies a la confluència de la Gran Via barcelonina amb el carrer de Bailèn dona compte que, fa ara un segle, allà va ser atropellat l'arquitecte Antoni Gaudí, avui mundialment aclamat per les seves obres i, especialment, per la Sagrada Família.
Un temple molt visitat aquesta setmana, fins i tot per persones que mantenen poques o nul·les creences religioses i, sobretot, allunyades de les pràctiques que propugna la doctrina catòlica. És clar que no hi anaven a resar, sinó a sortir a les imatges que difonien moltes cadenes de televisió. Pur acte social: com les comunions i els bateigs.
Tota la parafernàlia organitzada entorn de la cerimònia presidida pel bisbe de Roma, Lleó XIV, hauria pogut ser utilitzada, a partir de la figura de Gaudí, com a paràbola sobre les consideracions que mereix la pobresa, sigui real o aparent.
El 7 de juny de 1926, a dos quarts de sis de la tarda, Antoni Gaudí va donar per acabada la seva feina i va abandonar el seu estudi al temple -que li servia alhora de domicili-, per assistir a missa a la parròquia de Sant Felip Neri. Feia el camí a peu, com cada dia.
En arribar a la confluència de Gran Via i Bailèn el va atropellar un tramvia. Caminava distret com va dir el conductor? És una possibilitat. L'altra és que, en la seva tossuderia vital, apliqués la norma que creia que l'emparava segons la qual els vianants tenen preferència sobre els vehicles.
Cèsar Martinell explica (Gaudí, la seva vida, la seva teoria, la seva obra) que havia tingut un incident temps enrere, també amb un tramvia, a la cruïlla dels carrers Bruc i Trafalgar. En aquella ocasió, el conductor va aconseguir frenar a temps per recriminar-li el comportament i fins i tot insultar-lo.
Mai segones parts van ser bones i a la segona el tramvia no va parar. El conductor va jurar que Gaudí anava distret i que es va precipitar contra el vehicle de la línia número 30. Ell, per la seva banda, va baixar, va apartar el cos de qui va descriure com “un vagabund borratxo” i va seguir la seva ruta com si res.
Gaudí va ser atès per algunes persones que eren a la zona i que van intentar parar un taxi que el traslladés a un lloc de socors a la Ronda de Sant Pere.
L'aspecte de l'atropellat no devia ser el millor. Gaudí, de jove un dandi, feia temps que no prestava atenció al seu vestit. La confusió amb un captaire estava justificada.
I els captaires no acostumen a portar diners per al taxi. Fins a quatre taxistes van rebutjar portar-lo al sanatori.
En aquestes va arribar un membre de la Guàrdia Civil que va obligar un cinquè taxi a transportar el ferit perquè fos assistit.
Al dispensari va rebre les primeres cures però ja van veure que necessitava més atencions. Van demanar una ambulància que el traslladés al Clínic. Però… els conductors estaven a punt d'acabar la seva jornada, de manera que van optar per deixar-lo al més proper Hospital de la Santa Creu, on anaven els pobres de solemnitat.
No portava cap documentació i amb prou feines balbucejava, de manera que va ser ingressat com Antoni Saudí i instal·lat en una sala col·lectiva.
L'endemà es van conèixer els fets i la identitat de la víctima i la ciutat es va posar en marxa per pal·liar la desatenció rebuda fins al moment.
Avui, gràcies en part a la reforma sanitària que va promoure Ernest Lluch i que combat la dreta, l'assistència sanitària és universal, però els vagabunds sense papers no tenen sempre el millor tractament. No tenir documentació els converteix en sospitosos de ser paràsits que han abandonat el seu país per explotar els espanyolets (catalanets, en versió local) que es passen el dia treballant perquè se n'aprofitin aquests advenedissos.
No se'ls mira malament per ser de fora, sinó per ser pobres.
Lleó XIV ha criticat que no se'ls doni un tracte humanitari i els cristians del PP i de Vox han aplaudit per no fer-li cas.
El Papa va menjar amb els monjos de Montserrat i amb altres dignataris (paraula l'origen de la qual té tela). No consta que en cap d'aquests àpats asseguessin, encara que fos només per una vegada, un pobre a la seva taula.
Haurien asseguat Gaudí? Potser si l'haguessin vist a la Sagrada Família, però pot ser que l'ignoressin si se'l creuaven pel carrer i el percebien com un “vagabund borratxo”.
Tampoc les televisions (sobretot les públiques) s'han preocupat dels pobres, xopes com estaven del papanatisme dominant. Ja és gros narrar en directe les peripècies del vicari de Déu!
Que aquest Déu existeixi o no, ni als presentadors ni als dirigents polítics que van assistir a les litúrgies els importa un rave.
