La seguretat perduda o com Barcelona va deixar de creure els seus governants
"Des de l'arribada de Collboni a l'alcaldia s'ha produït un evident canvi de to. Es parla més de seguretat, es dona més suport clarament als cossos policials i es reconeix amb més naturalitat l'existència de problemes de convivència. Tanmateix, la ciutadania no jutja únicament el que escolta avui, sinó el que fa anys que observa"
L'últim Baròmetre Semestral realitzat a Barcelona manté la inseguretat com el segon problema més greu percebut per la ciutadania, només superat pel principal i més gran problema que és l'accés a l'habitatge. La inseguretat ha estat un clàssic des de l'arribada a l'alcaldia d'Ada Colau, i probablement tornarà a ser-ho d'aquí a un any.
Les ciutats no es tornen insegures d'un dia per l'altre. Tampoc recuperen la confiança ciutadana mitjançant rodes de premsa o campanyes institucionals. La seguretat és, en gran mesura, una qüestió de credibilitat, i Barcelona no n'és una excepció.
Durant els anys de govern d'Ada Colau, el debat sobre la inseguretat va adquirir una dimensió peculiar. Mentre una part creixent de la ciutadania expressava preocupació pels furts, per l'okupació, pel comerç il·legal, per la violència de les noves bandes i pels altres delictes, el discurs colauista se centrava a explicar-ho exclusivament com a conseqüència de les desigualtats socials, i alhora relativitzava el problema.
L'error polític fonamental no va ser negar que existissin delictes, l'error va ser transmetre la impressió que aquells que denunciaven aquests problemes estaven exagerant i manipulant la realitat. No es van adonar que quan els veïns observen fenòmens que consideren evidents i les autoritats insisteixen que el problema és menor del que sembla, comença a trencar-se un vincle essencial: la confiança.
I la realitat té una característica incòmoda: sempre acaba imposant-se.
La realitat va ser que amb Colau els manters no només seguien ocupant determinats espais, sinó que els van incrementar en noves zones. Els veïns seguien denunciant conflictes derivats de certes ocupacions, sobretot d'aquelles que es poden escriure amb “k” d'oKupació.
Els comerciants continuaven alertant sobre furts i robatoris. Els mateixos cossos policials, especialment la Guàrdia Urbana, expressaven públicament la seva preocupació. I mentre tot això passava, el missatge oficial seguia insistint que Barcelona continuava sent una ciutat segura, i que eren precisament els cossos de seguretat els que creaven la inseguretat amb les seves “desproporcionades” actuacions.
I encara que en una petita part del discurs probablement hi havia alguna raó, políticament parlant ja hi havia poc a fer: la qüestió ja no era la seguretat, la qüestió era la credibilitat.
El missatge que va rebre la ciutadania va ser devastador: els qui havien de garantir la seguretat i els qui l'havien de dirigir desconfiaven mútuament. El resultat va ser una erosió progressiva de l'autoritat institucional.
La realitat és que la credibilitat resulta sorprenentment fàcil de perdre, mentre que recuperar-la. Això és precisament el que està comprovant avui Jaume Collboni.
Des de la seva arribada a l'alcaldia s'ha produït un evident canvi de to. Es parla més de seguretat, es dona més suport clarament als cossos policials i es reconeix amb més naturalitat l'existència de problemes de convivència. En conseqüència, s'aborden més els problemes perquè es reconeix que existeixen aquests problemes. Tanmateix, la ciutadania no jutja únicament el que escolta avui, sinó el que fa anys que observa.
Per això el repte que ha tingut l'alcalde de Barcelona durant aquests tres primers anys de mandat ha consistit a convèncer novament la ciutadania que les institucions eren capaces d'identificar els problemes, descriure'ls amb honestedat i actuar-hi sense filtres ideològics.
Ho ha aconseguit?
Vist els resultats de l'últim Baròmetre i vista l'evolució d'aquest, sembla que la percepció pràcticament és la mateixa que des de l'inici del mandat.
Collboni ha estat i és en una posició interessant: probablement no se'l veu com el responsable del problema, sinó com algú que va heretar un dèficit de credibilitat la correcció del qual és molt més lenta que el seu deteriorament, encara que alhora també se'l veu com aquell soci de govern de Colau durant els seus dos mandats, i amb l'agreujant que les responsabilitats en seguretat depenien del seu partit.
I què passarà l'any vinent?
El que torna a estar en joc és el model de ciutat, o així es plantejarà per part dels diferents partits polítics (res de nou).
És probable que les properes eleccions municipals a Barcelona no es decideixin per la mobilitat, l'urbanisme o la neteja, sinó per un parell de qüestions molt més bàsiques: l'habitatge (el primer i principal problema observat) i la seguretat (del qual estem parlant ara).
I en concret sobre aquest Qui ofereix una explicació més creïble sobre el que ha passat a la ciutat durant els darrers deu anys?
El govern de Collboni intentarà convèncer la ciutadania que és possible recuperar l'ordre sense trencar el model de ciutat oberta i diversa que ha caracteritzat Barcelona, aquesta ciutat “olímpica i universal” que va construir Maragall.
L'esquerra populista i la independentista continuaran defensant que la inseguretat no es pot separar de les desigualtats socials, i que només la major igualtat portarà a la seguretat desitjada.
La dreta tradicional, tant la constitucionalista com la independentista, continuaran defensant que el problema és més d'ordre que de desigualtats socials.
I forces com Aliança Catalana o VOX insistiran que l'origen del problema està precisament en què durant massa temps es va evitar relacionar immigració, integració i delinqüència.
La batalla política no serà únicament sobre estadístiques policials. Serà una batalla sobre la interpretació de la realitat. Perquè quan una societat perd la confiança en el relat oficial, deixa de preguntar-se quants delictes es produeixen i comença a preguntar-se qui està dient la veritat.
