De la intolerància, la incomprensió i l'egoisme
"Barcelona és una gran ciutat. Som molts i hi ha soroll. També incívics, però l'ajuntament s'ha posat les piles. Però si no vol soroll, no vol que el molestin, a Catalunya hi ha molts llocs solitaris. Marxi i punt"
Què ens està passant? Vivim en una societat on la queixa està instal·lada en la nostra vida quotidiana. Vivim instal·lats en el no a tot i alhora exigim més qualitat de vida.
Alguns, amb una certa sorna, diuen que són els problemes del primer món, però sens dubte delaten que s'ha instal·lat una insolidaritat que campa al seu aire. Podem exigir una cosa i la contrària. Exemples per avorrir.
Que l'hi diguin als activistes que estan en contra del consum de carn i alhora defensen la fi de la fam al món. Que l'hi diguin als que consideren que els animals tenen drets humans mentre que no mostren cap sentiment per la necessitat o les penúries alienes.
Que l'hi diguin als molt patriotes que mostren tot el seu odi contra la immigració i després veuen amb bons ulls que els migrants facin feines que ells no estan disposats a fer.
Que l'hi diguin als qui blasmen de Rodalies, moltes vegades amb raó, i que es posen les mans al cap quan s'inicia una obra -com l'actual del Garraf- que vol posar seguretat en un tram deteriorat durant anys.
Parlant del Garraf. Us en recordeu de les campanyes contra els túnels? Es va augurar la fi del món i avui els túnels són utilitzats per milers de ciutadans.
Que l'hi diguin als del “no vull pagar” que ara es queixen del mal estat de l'AP-7. Que l'hi diguin als que defensen contra la inseguretat i després si cal fer una presó que no sigui al seu poble. Construir la MAT va ser un maldecap per l'oposició veïnal contra la línia elèctrica. Es va vaticinar fins i tot l'augment del càncer a la zona. Doncs sort que es va fer perquè la MAT va ser clau per sortir de l'apagada. Què us he de dir dels que volen calefacció i aire condicionat però sense infraestructures, si us plau.
Que l'hi diguin als ecologistes de saló que defensen energies netes però que criden no a la primera de canvi si es vol instal·lar una incineradora, una central de biomassa o un molí de vent a la seva zona d'estiueig. A prop de Berga hi ha una pancarta que diu Incineradora? Ni aquí ni enlloc. Què fem aleshores amb els residus, senyors i senyores pancartaires?
Volem més i millors infraestructures però posem el crit al cel contra l'ampliació de l'aeroport o contra el quart cinturó. I què us he de dir si ens posen un centre de menors no acompanyats, de rehabilitació de toxicòmans, una mesquita o fins i tot una església evangèlica, o un centre d'atenció de salut mental. Que els posin però en un altre lloc és l'anàlisi més immediata.
És la cultura de la intolerància, de la incomprensió i de l'egoisme. Ara la moda és queixar-se del soroll. L'Àrea Metropolitana de Barcelona té més de 5 milions d'habitants i una densitat de 2.000 habitants per quilòmetre quadrat.
Barcelona té més de 10.000 bars. Es produeixen més de 8 milions de desplaçaments al dia i hi ha una mica més de 600.000 nens menors de 16 anys.
Doncs en aquest entorn hi ha persones que es queixen del soroll. Dels cotxes, dels bars i de la canalla. Encara no entenc com l'ajuntament no deté tots els nois que criden, practiquen esport als patis o disputen partits els caps de setmana. També als pares que emparen aquest incivisme irresponsable.
No entenc com tots els centres educatius no es porten a l'extraradi perquè no molestin. Igual amb els bars que estan plens de joves que volen gaudir de la vida i encara no són uns amargats. Què dir dels restaurants que no haurien de servir sopars i als dinars acabar a una hora primerenca per no enterbolir la migdiada.
I el trànsit? Hauria de ser suprimit perquè és insuportable. Arrenquen, s'aturen, toquen el clàxon i omplen els carrers. Tot un desastre. I les activitats municipals de cap de setmana? Suspeses, és clar. Que no em fotin l'itinerari del meu passeig. En fi. Benvinguts al Club dels Enfadadets. O dels emprenyadets, com vulgueu.
Visc en un carrer sorollós. Molt trànsit amb autobusos i autocars per avorrir. De nit i de dia. Bars i centres d'oci propers fan dels caps de setmana un bullidor. Amb contenidors a la porta i una escola, amb pati, of course, just al costat. Hi visc perquè vull.
Si no volgués soroll me n'aniria a la muntanya o al camp però lluny del poble per esquivar la campana de l'església o el gall matiner. No us ho creureu. Quan apunta el dia canta com si no hi hagués un demà. No sé com pot estar això permès!
Un consell. Barcelona és una gran ciutat. Som molts i hi ha soroll. També incívics, però l'ajuntament s'ha posat les piles. Però si no vol soroll, no vol que el molestin, a Catalunya hi ha molts llocs solitaris. Marxi i punt.
