Guerra als pobres

Badalona, almenys el seu alcalde, Xavier García Albiol, ha declarat la guerra als pobres, que no és el mateix que declarar la guerra a la pobresa. Després d'haver desallotjat un grup d'un edifici degradat, ha blocat amb ciment la zona on es van instal·lar.

Pretenien acampar a l'aire lliure, sota una autopista, amb contaminació i soroll. L'únic espai que els quedava.

Ni això els consent. Badalona no vol pobres ni a la intempèrie.

Com va dir en el seu dia una diputada del Partit Popular (el mateix de García Albiol): Que es fotin!

Als pobres no els vol gairebé ningú. Ho va explicar molt bé en el seu dia Adela Cortina: l'aporofòbia és el menyspreu al pobre. Si a més és d'origen estranger, no només se'l menysprea: se l'odia i, si es pot, se l'expulsa.

Aquí hi ha la ràbia de García Albiol i l'actitud intolerant i agressiva de Silvia Orriols.

O els aplaudiments de Vox als qui, l'altre dia cridaven “musulmà qui no boti”. I això que es van contenir: el que el cervell els demanava era dir-los “moros de merda”.

Diu el president de la Federació de Futbol, Rafael Louzán (també del PP), que eren molt pocs.

D'això res. Eren molts i no estan sols.

N'ha estat prou que la xenofòbia s'expressés en castellà perquè la descobrís ERC, partit on nien no pocs xenòfobs.

Davant la possibilitat que l'Ajuntament de Barcelona instal·lés pantalles de televisió perquè la gent es reunís a veure els partits de futbol del proper mundial, Elisenda Alamany ha corregut a reclamar que no es faci.

Arguments? Que poden tornar els crits xenòfobs. Com si aquesta mena de gent necessités excuses!

En la darrera manifestació de docents celebrada a Barcelona i convocada principalment per USTEC (sindicat afí a ERC), es va poder veure alguns energúmens (això sí, titulats universitaris) cridant consignes tan racionals i argumentals com “puta Espanya” sense que la senyora Alamany considerés oportú dir res.

Després passa el que passa: que hi ha qui descobreix que la pobresa és, sobretot, una qüestió econòmica, però no només. Es pot ser pobre en vots i, per tant, en poder real.

Li està passant a Podemos. Quan tenia un vicepresident del Govern, avui reciclat a cambrer, tot eren elogis i somriures, però ara que per a aquest partit pinten bastos, fins i tot algunes universitats li tanquen les portes.

Gabriel Rufián i Irene Montero tenen previst un acte conjunt a Barcelona. Pretenien fer-lo a la Universitat Autònoma, les autoritats de la qual van ser condescendents fins al servilisme amb l'independentisme quan governava.

Però ja no governen ni Podemos ni ERC, de manera que la UAB diu que no admet debats polítics per justificar el rebuig a la seva presència. Pobra excusa per deixar clar que només volen els polítics si manen! Traduït a romanç paladí: si no són pobres.

També són pobres els d'aquesta confraria de Sagunt que no accepta dones, per això el Govern ha decidit enviar-los els fiscals. La veritat és que no fan res que no faci l'Església catòlica en el seu conjunt: impedir determinades formes de participació a les dones.

No és discriminació impedir-los que siguin sacerdots?

És molt més fàcil ficar-se amb uns pobres (també d'esperit) saguntins que amb tot un Estat, encara que sigui petit, com el Vaticà.

O això o, com que al Govern hi ha gent que ha llegit El Quixot, saben que no s'ha de topar mai amb l'Església. Gairebé sempre guanyen.

L'historial de triomfs els dona ales. Aquesta mateixa setmana, l'arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, declarava que hi ha partits polítics que van contra l'Evangeli.

No tenen dret a discrepar d'uns textos suposadament inspirats per un Déu l'existència del qual, de moment, ningú ha demostrat?

Hi ha creences que no estan a l'abast de tothom. Perquè resulta difícil coincidir amb les dels autodenominats Advocats Cristians, disposats a imposar el seu credo als altres i a aconseguir que la Terra sigui, com diu la Salve, una vall de llàgrimes. Amb la col·laboració d'alguns jutges.

No és estrany que abans, quan la gent entrava en un jutjat, fes la genuflexió davant la seva senyoria, algú que té veritable poder.

A Déu, si existeix, el poder només se li suposa. I últimament es prodiga poc en miracles. Amb el fàcil que li seria tornar a multiplicar pans i peixos i acabar amb la fam. La dels pobres; perquè n'hi ha molts, encara que no agradin al PP.