Una regularització imprescindible
"Barcelona, com Catalunya, necessiten d'aquesta mà d'obra per sostenir la seva economia i és la garantia del futur de les pensions. Encara que els prejudicis i la mentida política ho obviïn, la immigració aporta moltíssim més del que costa en termes socials i sanitaris"
El Consell de Ministres va aprovar dimarts passat l'inici d'un procés de regularització extraordinària de persones migrants que ja viuen al nostre país i que es troben en una situació de buit legal i de no reconeixement. Això es farà a partir del mes d'abril per a estrangers amb documentació en regla que van arribar a Espanya abans del 31 de desembre de 2025, els quals hauran de demostrar com a mínim cinc mesos de presència al país i, aspecte important que falseja el discurs de la dreta, que no tinguin antecedents penals.
S'ha fet per decret llei i no per tramitació parlamentària, però la dreta espanyola -també part de la catalana-, està entestada a convertir el tema de la immigració en un camp de batalla en el qual regar les orelles d'una creixent població xenòfoba que no vol saber res de consensos sobre el tema.
És bo recordar que no és la primera regularització i que ja en temps d'Aznar se'n va fer una de similar. Eren altres temps, la dreta encara no s'havia llançat al bosc ni socialment l'arribada de població de fora es vivia amb el rebuig actual que degudament s'ha conreat.
Treure de la clandestinitat administrativa persones que ja són al país, i la majoria treballant, resulta un acte de realisme econòmic i social. Si el caràcter “informal” de la seva estada només figura en el padró municipal, implica una pèrdua de drets evident, la precarietat familiar, però també un cost per a l'erari públic.
La seva legalització implica entrar en la dinàmica de drets i deures, de regularitzar contractes de treball i que es converteixin en ciutadans alhora que en contribuents. No ens enganyem: és un col·lectiu que sosté una part significativa de l'activitat productiva, especialment en sectors urbans lligats al turisme, l'hostaleria, la construcció o els serveis personals.
A la ciutat de Barcelona hi ha més de sis-centes mil persones nascudes a l'estranger, o el que és el mateix, un 35% de la seva població. Hi ha entre vuitanta i cent mil persones pendents de regularització, dels quals uns seixanta mil es calcula que complirien els requisits per ser ara regularitzats.
No hi ha un registre precís i tot són estimacions. Molts no estan empadronats i es mouen entre la precarietat extrema i la marginalitat. Barcelona, com Catalunya, necessiten d'aquesta mà d'obra per sostenir la seva economia i és la garantia del futur de les pensions. Encara que els prejudicis i la mentida política ho obviïn, la immigració aporta moltíssim més del que costa en termes socials i sanitaris.
Aquesta és la realitat en societats amb una caiguda de la natalitat grandiosa de la seva població autòctona i en què la taxa de relleu generacional és negativa. Una economia encara basada en la mà d'obra fa la resta.
Però l'anàlisi, o el debat, no es pot només retrotreure a termes materials. Té molt a veure, també, amb els drets humans, el manteniment del concepte de ciutadania i la necessitat de fer una integració social que reforci el nostre funcionament i cultura democràtica.
La regularització només és un pas en aquest sentit. Caldrà per considerar-los ciutadans de ple dret, l'accés al vot i a l'adquisició de la nacionalitat. No podem sostenir a mitjà termini una ciutat i un país de dues velocitats o categories en relació amb les persones.
Sovint ens omplim la boca que el nostre país és un gresol de cultures des de l'Antiguitat. I és cert, com ho és que el present i el futur, mal que pesi a alguns auguris, és multicultural.
La dreta, catalana i espanyola, ha plantejat una batalla negant no només la bondat i la legitimitat als nous catalans, sinó que els ha convertit en el cavall de batalla de la irrupció del feixisme, de nou, en la política i en la societat. I caldrà lliurar aquesta batalla des del progressisme i la dignitat, perquè amb ella ens hi juguem el futur de la nostra llibertat i de continuar essent una societat decent.
Espanya i Catalunya són territoris dinàmics, els que més, dins de la Unió Europea. Augmenta sensiblement el nostre PIB i el nostre benestar justament per l'aportació dels nous ciutadans que contribueixen en forma de treball i de consum.
Els fluxos importants en el temps s'han de gestionar, però en cap cas negar-los o criminalitzar-los. En la crítica a la immigració gairebé sempre hi ha implícit un racisme massa incorporat i normalitzat.
Algunes xifres per a la reflexió. Entre la població estrangera de Barcelona, uns cent mil són els anomenats nòmades tecnològics -expats-, a qui ningú al Poble Nou se li acut confondre amb immigrants.
La nacionalitat estrangera més present a Barcelona, amb diferència, són els italians que, amb 53.500 persones, dobla qualsevol nacionalitat que la segueixi. Suposo que els fills dels que presumim que estudien i treballen a l'estranger -moltíssims-, no se'ns acut qualificar-los d'”emigrants”. Potser, el que ens molesta és la pobresa.
