Javier Gil, sociòleg: “Necessitem expulsar els grans especuladors de Barcelona perquè emergeixin actors que tractin l’habitatge com un dret”

La crisi de l’habitatge ha creat un nou subjecte social: la generació llogatera, un col·lectiu que no entén d’edats, sinó que va començar amb els millennials (1981-1996) i va sumant més joves a mesura que el capitalisme rendista “canibalitza” les bases socials.

Per a Javier Gil, sociòleg i investigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), autor del llibre Generació llogatera: Un nou paradigma d’habitatge per acabar amb la desigualtat, (Capitán Swing), els llogaters d’avui dia no viuen de lloguer per elecció, sinó per imposició estructural, i contribueixen a generar riquesa per als propietaris.

“És una generació que, educada sota la promesa de la vida de classe mitjana, s’estavella contra un sistema rendista que bloqueja el seu horitzó vital, ja que els seus ingressos no garanteixen estabilitat i la llar que habiten es converteix en un objectiu estratègic per a l’obtenció de rendes”, teoritza Gil.

El sociòleg i investigador del CSIC, Javier Gil CRISTINA CANDEL

En un context on “la riquesa i la posició social depèn cada cop més dels actius que es posseeixin i cada cop menys de la feina o del salari”, el sociòleg proposa una lluita de classes basada en el sindicalisme dels llogaters que desafii una administració pública que “ha posat la catifa vermella” als fons inversors.

“Estem davant d’una oportunitat històrica. La generació llogatera pateix aquest sistema, però també té la possibilitat de transformar-ho tot”, afirma.

En una conversa amb Metrópoli, l’investigador destaca les polítiques “pioneres” de l’Ajuntament de Barcelona.

També defensa la necessitat de fugir del discurs de “la manca d’oferta” i aposta per una vaga de lloguers per rebel·lar-se i plantar cara als grans especuladors del país, una decisió dràstica que, segons assegura, “funciona”, com ha pogut comprovar en la seva experiència com a activista i fundador del Sindicat de Llogateres.

El fons propietari del coliving de la Vila de Gràcia ajorna el desnonament d’un veí després de la mediació del Síndic

¿És Barcelona la ciutat que més desafia el “rendisme” i l’especulació amb mesures com l’eliminació dels pisos turístics o els topalls als preus del lloguer?

Sense cap mena de dubte, Barcelona és pionera a tot l’Estat. És on s’estan aplicant polítiques més garantistes en matèria d’habitatge que avancen en protegir la funció social d’aquest. Tot i així, veiem que aquestes mesures són insuficients. Són òptimes en el sentit d’intentar aturar el problema, però amb molt poca capacitat per revertir-lo.

No deixa de ser paradoxal que qui té menys renda estigui contínuament afavorint qui en té més. ¿Defensa, per tant, més propietaris, tot i que hem passat a tot el contrari?

És difícil tornar a la societat de propietaris perquè això ja s’ha intentat i ha generat una gran bombolla immobiliària. Això no treu que cal dificultar els usos no residencials de l’habitatge, des d’usos turístics, habitatge buit o compres no residencials. Una hipòtesi central del llibre és que el que passa des de 2008 en endavant és una inversió especulativa, no residencial, que és la que es queda amb els habitatges i fa que el preu es desconnecti dels salaris. Això mateix passa a Barcelona i cal corregir-ho fomentant l’ús residencial.

L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni compareix a la Comissió d’Habitatge i Agenda Urbana del Senat EFE/ Chema Moya

Així s’aconseguirien reduir els preus?

Els preus continuen molt alts. En el moment en què l’Estat faci un pas endavant per generar un parc públic d’habitatge amb un fort patrimoni immobiliari que intenti equiparar l’habitatge, la sanitat i l’educació, immediatament el que passarà és que els fons d’inversió sortiran escopetejats. No hi haurà lloc per a ells. I ha de ser un canvi legislatiu que s’impulsi des de diferents nivells administratius.

L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha dit en diverses ocasions que si els fons se’n van, benvinguts siguin.

Totalment, i aquesta idea cal estendre-la. Quan expulses els grans especuladors, deixes lloc perquè emergeixin actors com Sostre Cívic, l’administració pública o fins i tot la pròpia població, actors que no busquen rendibilitats desorbitades i tracten l’habitatge com un dret.

A Barcelona, nou de cada deu propietaris tenen menys de cinc habitatges, però els preus continuen pujant. Com es competeix contra aquesta tendència?

Qui marca les regles del mercat sempre són els grans. Ara mateix, els particulars tenen zero capacitat d’incidir en la política d’habitatge d’aquest país. Qui la marca són els grans fons sobirans, molts internacionals. Un dels majors propietaris d’habitatge a Espanya és Blackstone, fundat per Stephen Schwarzman, un dels donants i assessors de Donald Trump. És a dir, els diners que entren d’aquests fons tenen molta força política. Ells són els que marquen el joc.

Promoció de luxe de Corp a Sant Andreu C.S - Metrópoli Barcelona

Es permet que aquests grans actors continuïn influint al país?

Aquests fons d’inversió compten amb el suport de les estructures polítiques econòmiques més importants de l’economia internacional. A Espanya se’ls va posar una catifa vermella. El govern de Rajoy va impulsar un canvi legislatiu recolzat pel Banc Central Europeu durant els anys de la bombolla. Aquí veiem que la inversió estrangera directa en el sector immobiliari espanyol es dispara. Qui intenti baixar els preus s’enfrontarà a una pressió política enorme, no ho pot fer qualsevol. Per això, tot i que l’estructura de la propietat a Barcelona no sigui atomitzada, hi ha un 1% de casolans que tenen 15 o més habitatges i controlen el 24% dels pisos de lloguer. És una barbaritat.

Per tant, no es tracta de posar-se a construir habitatge públic de manera massiva, sinó de regular i incidir en tot el que ja tenim?

Segons dades del Banc d’Espanya, hi ha molts dels grans municipis, especialment els turístics, que perden població mentre que els lloguers pugen. Un factor central que influeix en aquest increment és la demanda no residencial, l’especulativa. De què serveix construir 10.000 habitatges si es convertiran en pisos turístics? La construcció és sempre la darrera sortida, primer cal regular els usos per acabar amb l’especulació. A més, en llocs com Madrid o Barcelona, veiem que són els fons els que estan construint milers de habitatges lliures de dues o tres habitacions a mig milió d’euros en zones on no hi ha res. Al final, es deixa la construcció en mans d’actors que el que busquen és aprofitar la crisi d’habitatge per augmentar els beneficis.

El nou parc de La Sagrera impulsa el luxe a Sant Andreu: més de 500 pisos en construcció davant de La Maquinista

Davant d’aquest panorama, hi ha un lema que es repeteix: “El dret a quedar-se a la ciutat”. Com es pot assegurar quan ciutats globals i atractives com Barcelona no deixen d’atreure estudiants i professionals de tota mena?

S’ha de fer a través de la regulació, com a Suècia. No es poden posar barreres a estudiants internacionals, a turistes o a nòmades digitals, però es pot limitar. Crec que les millors zones de la ciutat les han d’habitar els ciutadans que resideixen al municipi cada dia i no qui hi va cinc dies, un mes o un any. El primer és garantir l’habitatge, ja que amb això també garanteixes, per exemple, una bona educació o alimentació per als teus fills.

A banda del que pugui fer l’Estat, al seu llibre parla d’un altre actor fonamental, la generació llogatera. Com es pot generar un moviment en què tots els llogaters se sentin representats?

Tenim molts drets interioritzats, però són drets que s’han conquerit. Hi ha molta energia posada i recursos en intentar atacar el sindicalisme, però el que veiem és que estan creixent els sindicats de llogateres pel país. L’any passat hi va haver mobilitzacions massives. La població està cridant "Prou ja. Per què per un pis que costava fa deu anys 1.000 euros, ara es lloga a 2.500?". Aquí és quan la gent es planta. Això ja només es canvia amb desobediència, fins que es transformi en dret fonamental.

La Casa Orsola de Barcelona abans del desallotjament GALA ESPÍN

Com es duria a terme avui dia una vaga de lloguers i quines conseqüències tindria?

Hi ha molts tipus de vagues de lloguers. Per exemple, a Catalunya hi va haver la vaga amb les promocions de CaixaBank, que van aconseguir que l’administració els comprés l’edifici. A Madrid s’ha guanyat a Blackstone. No sempre guanyaràs, però per a moltes persones és l’única via per poder romandre en un habitatge assequible. Cada cop hi ha una situació més gran de malestar, on el benestar està més determinat no per la feina i l’esforç individual, sinó per la capacitat de rebre herències. El que estem veient és que el segle XXI està revertint les conquestes del segle XX i ens està portant a una societat que sembla del segle XIX… A més, la crisi de l’habitatge genera tensions socials i molta desafecció, per això també és una crisi política que està donant gasolina a l’auge de l’extrema dreta.