L'illa catalana amb accés limitat on es menja el millor arròs: 160 hectàrees de cultiu tradicional, llacunes i 350 espècies d'ocells
Aquest espai restringit, que acull cavalls en semillibertat, utilitza el cultiu tradicional de l'arròs com un escut ecològic davant la crisi climàtica
Et pot interessar: El refugi on desconnecta Santi Millán: àtic dúplex de disseny contemporani, llum natural i vistes a l'skyline de Barcelona
Notícies relacionades
- El poble perfecte per visitar aquest estiu: té 7 piscines naturals i un patrimoni romànic únic al món
- La vila marinera perfecta per menjar arròs i recórrer-la a peu: nucli antic de tradició pesquera i passeig marítim de 2,5 quilòmetres
- Barcelona estrena la nova Zona de Banys del Fòrum: té una illa prohibida per a les persones
Catalunya té espais únics, llocs on l'asfalt no ha aconseguit substituir la terra i les agulles del rellotge semblen haver-se congelat a mitjans del segle passat.
Un dels seus secrets més ben guardats s'amaga en el punt exacte on el riu Ebre es rendeix a l'abraçada del mar Mediterrani. Allà, en un laberint de canyissars, llacunes i camins de fang, s'estén un territori que funciona pràcticament com una propietat duanera a causa del seu estricte règim d'accés restringit.
És un oasi on el silenci només es trenca per l'estrèpit coordinat de milers d'ales i on els pocs habitants permanents corren a quatre potes, lluïnt pelatges completament blancs.
Imatge aèria del Delta de l'Ebre, després del pas del temporal Glòria
Es tracta de la Illa de Buda, la joia lacustre més gran de Catalunya i l'aiguamoll millor conservat de tot el Mediterrani peninsular. Aquest edèn, blindat a la massificació turística, lliura avui una batalla titànica: una cursa contrarellotge on el cultiu tradicional de l'arròs s'ha convertit en la darrera trinxera per evitar que el mar esborri el paratge del mapa.
El mapa de l'illa està dividit de manera mil·limètrica en dos: una zona pública, tutelada amb recel pel Parc Natural del Delta de l'Ebre, i una meitat privada, gestionada per la societat Argadel, S.A.
L'arròs Bomba com a trinxera contra la regressió marina
El paisatge de l'Illa de Buda és un tapís mutable de tons verds, grocs i blaus que canvien segons l'estació de l'any. Aquest equilibri estètic es sosté sobre 160 hectàrees de cultiu tradicional d'arròs Bomba, una varietat gurmet cobejada per l'alta gastronomia, però que aquí compleix una funció molt més transcendental que la purament econòmica.
L'Institut Pirinenc d'Ecologia ha estudiat el control de l'espècie invasora cargol poma al Delta de l'Ebre i l'Albufera
Des de mitjans del segle XX, l'illa pateix un procés de regressió alarmant provocat pel canvi climàtic, la pujada del nivell del mar i, fonamentalment, la retenció dels sediments fluvials als embassaments riu amunt. El cultiu inundat de l'arròs actua com una autèntica trinxera ecològica:
- Frenada a la salinització: L'aigua dolça introduïda per al cultiu empeny les falques salines subterrànies, impedint que el mar esterilitzi la terra.
- Assentament del terreny: Les arrels de l'arrossar ajuden a compactar el fràgil sòl deltàic davant la força dels temporals.
- Despensa biològica: Els camps inundats es converteixen en zones d'alimentació massiva per a la fauna autòctona i migratòria.
Un edèn ornitològic custodiat per cavalls de la Camarga
Les xifres de biodiversitat de l'illa són aclaparadores. Els biòlegs tenen censades en aquest aiguamoll més de 350 espècies d'ocells, cosa que significa que més de la meitat de les varietats d'ocells de tota Europa utilitzen l'Illa de Buda com a llar o punt estratègic en les seves rutes migratòries.
Les llacunes interiors, conegudes de manera autòctona com a calaixos (destacant el Calaix Gran i el Calaix de Mar), són un bullidor de vida on els flamencs conviuen amb bernats pescaires, martinetes blanques i el fugisser corriol petit.
L'ecosistema s'enriqueix, a més, amb la presència dels singulars cavalls de la Camarga. Aquests animals, característics pel seu pelatge blanc i la seva resistència als terrenys enfangats, pasturen en règim de semillibertat pels boscos de ribera de l'illa, complint una funció clau en la gestió i desbrossament natural de la vegetació invasora.
L'Illa de Buda en una imatge d'arxiu
Crònica d'un far fantasma i l'enigma de la masia valenciana
L'Illa de Buda va començar a guanyar terreny al mar al segle XVIII a base de sediments. El seu creixement va ser tan espectacular que a principis del segle XX es va convertir en un petit poble flotant on residien desenes de famílies de colons que comptaven amb la seva pròpia escola i església.
El símbol d'aquella època daurada va ser el Far de Buda, una monumental estructura de ferro de 50 metres d'alçada dissenyada per l'enginyer Lucio del Valle el 1864. En el seu moment, va ser el far metàl·lic més alt del planeta, una meravella de l'enginyeria del segle XIX que va acabar sucumbint i enfonsant-se sota les onades el 1961 a causa de la implacable retirada de la línia de costa.
Avui, el testimoni històric d'aquella comunitat el recull la Masia de l'Illa de Buda. Construïda a finals del segle XIX amb una arquitectura de clara inspiració valenciana, l'edificació ha estat rehabilitada amb criteris de sostenibilitat com a allotjament de turisme rural.
El parc natural ofereix alternatives perifèriques però espectaculars. Els miradors de Migjorn i del Zigurat permeten albirar la immensitat de l'illa mitjançant telescopis terrestres, mentre que les rutes en caiac i els creuers fluvials per la Gola de Migjorn ofereixen una perspectiva imponent des de l'aigua.
![Un hombre se queja de un dolor en el hombro en el gimnasio](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/552196.jpg?p=w:1706\/h:1280&h=FC73XDIo"])