Manon Lescaut al Liceu: 'Que baixin el volum'
El Mestre Pons ha millorat indubtablement la qualitat de l'orquestra durant els 14 anys que ha estat al capdavant de la mateixa però en aquesta ocasió sembla que ha oblidat que una bona interpretació és la que està plena de matisos
També: Una bona 'Gioconda' al Liceu
De la producció de Manon Lescaut que es pot veure al Liceu destaca, sobretot, l'excessiu volum de l'orquestra. El Mestre Pons ha millorat indubtablement la qualitat de l'orquestra durant els 14 anys que ha estat al capdavant de la mateixa però en aquesta ocasió sembla que ha oblidat que una bona interpretació és la que està plena de matisos. Ell s'entesta a interpretar a tot volum, en un fortíssim que apaga les veus dels cantants i fins i tot del cor. L'excés sonor és tal que l'anunci previ a la represa de l'entreacte també es va animar i es va posar a tot volum. Una llàstima.
Més enllà de l'anècdota, la producció que es pot veure al teatre de les Rambles és correcta, però no passarà a la història ni pels cantants ni per l'escenografia.
La direcció artística va a càrrec de l'artista convidat, Alex Ollé, qui sembla que també ens deixarà en acabar aquesta temporada… tanta pau duguin com descans deixen Ollé i Pons, bons artistes, però que han segrestat l'essència del Liceu en massa ocasions. També és cert que el successor de Pons tampoc és una figura de qui puguem esperar massa, però donem-li una oportunitat.
Escena de Manon Lescaut, al Liceu
La producció d'Ollé, estrenada a l'òpera de Frankfurt, és probablement del gust del públic alemany però aquí pot ser massa pesada i reiterativa. Manon sembla ser una víctima d'una xarxa de tràfic de dones, però quan està a punt de fugir del club de pole dance queda atrapada per un luxe incompatible amb el suposat local sòrdid. És el que té martellejar l'argument i portar-lo a l'extrem.
En qualsevol cas, l'escenografia és vistosa, amb unes enormes lletres que formen la paraula LOVE i està ben il·luminada. Si alguna cosa és millorable és el vestuari on tothom vesteix malament, especialment Geronte qui queda reduït a una mala versió de Torrente.
Escena de Manon Lescaut, al Liceu
Sense dubte, el millor del repartiment és la Manon, interpretada per Asmik Grigorian, una soprano en excel·lent forma. El baríton Lurii Samoilov compon un correcte Lescaut, igual que el tenor Ivan Gyngazov en el seu paper de Renato des Grieux, substituint l'americà, d'origen mexicà, Joshua Guerrero.
En qualsevol cas, tant cantant del nord d'Europa no és un bon presagi per a una òpera italiana plena de passió. Lluny queda, això sí, la qualitat d'aquesta representació del Manon de Massenet que vam veure fa tres anys protagonitzada per Nadine Sierra i Michael Fabiano, dirigida per Marc Minkowski. Tot i que ambdues òperes es basen en la mateixa novel·la de l'abat Prévost (Història del cavaller des Grieux i de Manon Lescaut), la de Puccini és molt més apassionada i al Liceu la versió amb més passió va ser la de l'autor francès i no aquesta.
Escena de Manon Lescaut al Liceu
La resta del repartiment també compleix el seu paper, quan se'l pot escoltar clar, igual que els figurants i les ballarines de pole dance. La veritat és que tot i la profusió de strippers, la posada en escena és harmònica i no és excessivament grollera, en part per la cuidada il·luminació que centra l'atenció en els cantants, deixant el paper dels figurants pràcticament com una peça més de mobiliari.
