Autisme adult: claus per viure millor sense forçar l'adaptació

L'autisme, conegut també com a trastorn de l'espectre autista, és un trastorn del neurodesenvolupament i representa una gamma de condicions que es caracteritzen per dèficit d'habilitats socials, comportaments repetitius i dificultats en la comunicació verbal i no verbal. En altres paraules, l'TEA és una afecció que determina la manera en què una persona percep i es relaciona amb el món

El Trastorn de l'Espectre Autista no desapareix amb els anys. En l'edat adulta, moltes persones amb TEA continuen la seva vida amb autonomia, treballen, mantenen relacions i prenen decisions, encara que sovint la seva realitat passa desapercebuda. No perquè no existeixin dificultats, sinó perquè han après a conviure-hi en silenci. “L'autisme no és una etapa que se superi, és una manera d'estar al món que acompanya tota la vida”, explica la psicòloga Cristina Sanz, del Servei de Psiquiatria, Psicologia i Medicina Psicosomàtica de l'Hospital Universitari Dexeus.

En molts casos, el repte no està en la manca d'interès pels altres, sinó en la suma de petites exigències quotidianes: canvis inesperats, converses llargues, normes socials no dites o entorns carregats de soroll i llums. Aquesta sobrecàrrega sensorial constant va minant l'energia i pot acabar generant estrès i esgotament.

Quan encaixar té un preu

Al llarg del temps, moltes persones adultes amb TEA han desenvolupat estratègies per passar desapercebudes. És el que es coneix com a emmascarament: observar, imitar, contenir gestos o forçar interaccions per complir amb el que s'espera. “És un esforç enorme que no sempre es veu des de fora, però que passa factura per dins”, assenyala la psicòloga.

Aquest preu sol ser un profund desgast emocional, amb més ansietat, dificultat per regular les emocions o sensació de buit després d'una jornada social o laboral intensa. Reduir la pressió per aparentar normalitat i permetre que cada persona es mostri tal com és resulta clau per preservar el seu benestar.

El paper de l'entorn proper

Família, parella, amistats i companys de feina tenen un paper fonamental. No sempre hi ha mala intenció quan es forcen plans, es minimitzen necessitats o s'insisteix a ‘fer un esforç més’. Tanmateix, aquests gestos poden convertir espais quotidians en llocs poc segurs. “La comprensió no és sobreprotegir, és respectar límits”, recorda Cristina Sanz.

Petits canvis marquen grans diferències: saber amb antelació què passarà, quant durarà una trobada o qui hi serà present ajuda a reduir la incertesa. Tenir clares les rutines i l'ordre de les activitats aporta estabilitat i permet decidir fins on participar.

Conèixer els propis límits i respectar-los 

Disposar d'un espai tranquil per retirar-se, fer pauses o desconnectar uns minuts no és un privilegi, és una necessitat bàsica. Expressar de manera clara les preferències i reduir estímuls sensorials, evitar certs temes de conversa o limitar la durada d'una trobada afavoreix l'adaptació mútua i redueix el malestar.

No totes les persones gaudeixen de la mateixa intensitat de vida social, i respectar-ho és una forma de cura. Reconèixer els propis límits i atendre'ls millora la qualitat de vida.  Participar per obligació o per complir expectatives socials sol augmentar l'ansietat. No totes les persones necessiten ni gaudeixen de la mateixa intensitat d'interacció social, i això també és vàlid.