Arran de les darreres declaracions d'Ada Colau, he recordat una història familiar que em va explicar un vell amic de la universitat sobre la tieta que vivia a casa i que solia treure de polleguera el seu pare perquè, cada vegada que a ell li feia mal alguna cosa, la tieta assegurava que això no era res en comparació amb els dolors que ella patia (més o menys) en silenci.

Un bon dia, a l'hora de dinar, al cap de família se li va acabar la paciència després que la tieta respongués a un germà al qual li feia mal no sé què que a ella sí que li feia mal el que fos. Clavant la seva mirada assassina en la tieta, l'home va clamar: “Doncs a mi em fa mal un colló. A vostè també, senyora?”. Conclusió: hilaritat generalitzada a la família, amb l'excepció de la tieta, que es va posar a plorar amargament davant la insensibilitat del seu cunyat. L'Ada Colau juga a la mateixa lliga que la tieta del meu amic. Si algú pateix una injustícia, ella pateix més pel simple fet de ser dona, pobra i bisexual.

Si violen algú, a ella van estar a punt de deshonrar-la en la seva adolescència i joventut. I ara, si desnonen algú, com la pobra Mari Carmen, la madrilenya que vivia al costat del parc del Retiro per un lloguer mensual que ni a Villanueva del Pardillo, resulta que ella ha hagut d'abandonar el pis on havia viscut els darrers quinze anys perquè, amb un sol sou (intueixo que s'ha separat del marit, alguna passió sàfica o heteronormativa, encara que a totes llums insolvent, a l'horitzó?) no arribava a final de mes i s'ha hagut d'anar a viure amb un familiar.

El modus operandi d'Ada Colau és idèntic al de la difunta tieta del meu amic Oriol. Tant se val el nivell de penalitats que estiguis patint, que l'Ada sempre et guanya de golejada. I no es cansa de practicar-ho, encara que amb cada nova declaració, el seu discurs resulta menys versemblant. D'aquí que la seva darrera confessió pública hagi derivat en una burla generalitzada de la qual només ella és culpable. Després d'abandonar la primera línia de la política barcelonina, l'Ada podria haver-se posat a treballar, però sembla que aquesta possibilitat ni tan sols s'ha contemplat. El que ha fet l'exalcaldessa és esperar el moment oportú per tornar a la càrrega amb el seu, que és viure de l'erari públic (ja va dir Galdós que viure fora del pressupost és viure en l'error).

Aprofitant que al pobre Rufián li ha sortit malament la jugada de convertir-se en el líder de l'esquerra a l'esquerra del PSOE, ara opta al càrrec de número 2 (després de la indispensable Irene Montero) d'una possible nova aventura política que molt malament ha d'anar perquè ella no aconsegueixi fer-se amb un escó al parlament.

Com de costum, la seva aparent retirada de la vida política era falsa. Com també ho va ser allò d'abandonar-la després del seu pas per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca o la promesa de limitar els seus mandats municipals a dos (gairebé la van haver de treure de l'ajuntament amb una grua, com els americans a Nicolás Maduro). Quan va veure que s'escalfaven els ànims pel tema de l'habitatge, la nostra heroïna va veure una manera de tornar a l'arena i va entrar en campanya.

Es va deixar veure breument en un desnonament barceloní, i no precisament en el de la dona que va acabar suïcidant-se després de perdre el seu domicili. I quan va veure el que liava amb la pobra Mari Carmen, es va dir: “Aquesta és la meva!”, i ja la tenim

explicant-nos les seves desgràcies en el món del lloguer perquè veiem que és com nosaltres, una pobra desgraciada que no arriba a final de mes.

La seva campanya acaba de començar. Aviat la veurem ploriquejant per tots els platós de televisió on la convidin, mentre intenta convèncer la marquesa de Galapagar per formar un tàndem invencible.

Jo crec que se'n sortirà. Més que res perquè les seves pretensions són modestes: només es tracta d'accedir a una feina. I la nostra esquerra radical, a més de no saber d'on li ve l'aire (vegeu l'alegre acampada madrilenya a la Puerta del Sol), és molt generosa amb aquells a qui considera dels seus, encara que no hagin mogut un dit per ells quan tenien responsabilitats de govern, més enllà de convertir el carrer Consell de Cent en un enclavament per a rics i contribuir al caos circulatori amb les seves admirables gentrificacions.