Cos a terra, torna l'Ada!
"L'Ada ha detectat que hi ha un lloc lliure per a algú que pretengui encapçalar a Espanya totes les esquerres que es fan i es desfan. Sobretot, des de la dimissió de la seva amiga Yolanda Díaz per al càrrec i l'evidència que ningú està disposat a seguir (o fer de comparsa de) Gabriel Rufián"
Tothom sembla indicar que la treva que ens havia concedit l'Ada Colau està a punt d'arribar al seu final.
Des que va dir allò que potser tornava a la política si ella veia que se la necessitava (encara que no ho veiés ningú més), es va apoderar de molts (jo inclòs) un tremolor molt desagradable.
L'Ada torna i ja no en té prou amb l'alcaldia de Barcelona, l'assoliment de la qual ha delegat en el seu fidel Pisarello, encara que fa tota la impressió que aquest es menjarà els mocs en el seu intent de desallotjar Collboni de la cadira municipal (els seus esforços per mostrar-se resolutiu, però proper i simpàtic, no semblen calar gaire en l'electorat, en part perquè al peronista el que li surt bé és renyar, insultar, manipular la informació al seu benefici i lluir permanentment una ganyota contrària).
L'Ada ha detectat que hi ha un lloc lliure per a algú que pretengui encapçalar a Espanya totes les esquerres que es fan i es desfan. Sobretot, des de la dimissió de la seva amiga Yolanda Díaz per al càrrec i l'evidència que ningú està disposat a seguir (o fer de comparsa de) Gabriel Rufián en el seu projecte d'encapçalar tot el que estigui a l'esquerra del PSOE (més els inevitables separatistes que mai falten, encara que això ja li van deixar clar que no al Rufi des del seu propi partit, ERC).
El noi de Santaco no ha tingut sort amb la seva candidatura. A ERC cada dia es refien menys d'ell (malgrat el suport del beat Junqueras i del gran Tardà) i l'esquerra espanyola, tres quarts del mateix.
Potser l'extrema esquerra nacional es troba en estat comatós, però d'aquí a basar la seva resurrecció en el lideratge del nostre Rufi hi ha un llarg tros que ningú està disposat a recórrer.
I, és clar, davant el buit de poder (quin poder?), l'Ada ha vist que ara pot arribar el seu gran moment. Que s'estavelli el peronista tucumà contra les urnes barcelonines, que ella se'n va a buscar-se la vida a les Espanyes.
Ho hauríem d'haver sospitat quan va dir que ella no s'imaginava la seva vida més enllà de Barcelona. També va dir abans que no estava interessada en la política oficial i que quan acabés la seva fase al capdavant de la plataforma dels afectats per la hipoteca, i tampoc ho va complir. De fet, aquesta dona no ha complert mai res del que ha dit. Serà més afortunada que en Rufi a l'hora d'encapçalar alguna llista transversal d'esquerres?
Home, la veritat és que a l'esquerra espanyola hi ha ganes d'agafar cacho. El problema d'en Rufián era la seva militància en un partit separatista, encara que resulti evident que el nacionalisme només li ha servit per prosperar a Madrid.
L'Ada, per la seva banda, ni és nacionalista ni deixa de ser-ho, la seva relació amb la Constitució és, diguem-ne, obliqua, i el seu feminisme a l'estil Judith Butler (a qui cada dia s'assembla més físicament) és una mica ridícul (aquesta obsessió per definir-se com a bisexual).
El seu, bàsicament, és la demagògia: en això li dóna mil voltes al pobre Rufi, que, en el fons, només és un noi de barri que encara no acaba de creure's que hagi arribat a diputat a la capital del regne.
Caldrà veure si els espanyols li compren la candidatura a líder absoluta del progressisme nacional. Pot acabar com en Rufián o sortir-se'n amb la seva.
El que és indubtable és que ho intentarà, que hi haurà ganivetades i que correrà la sang. I mentrestant, què serà del pobre Pisarello, el Zoran Mamdani de Tucumán?
Com deia José Luís Moreno a la segona entrega de les aventures de Torrente, “Veig dolor, veig molt de dolor”.
