APEU: 10 anys i la casa per escombrar, per Pedro Miret
"Som al 2026, i a Barcelona continuem sense disposar del reglament municipal necessari perquè la primera Àrea de Promoció Econòmica Urbana sigui una realitat"
El Born havia de, i encara pot, convertir-se en el primer APEU de la ciutat i així demostrar que la col·laboració entre comerciants i administració funciona. Per això només cal que uns deixin de voler beneficiar-se de franc... i que altres deixin de posar obstacles.
Hi ha una escena massa repetida a Barcelona: un detecta un problema, un altre troba una solució i, just quan toca posar-la en marxa, apareixen les administracions per dir als anteriors que "quietos parados", que encara no és possible. Amb les APEU portem gairebé una dècada així. Mentrestant, el comerç s'organitza com pot.
L'Associació d’Amics del Passeig de Gràcia, per exemple, ha anunciat que pagaran assistència jurídica a les víctimes de robatoris i furts als establiments de la seva zona.
Tenint clar que és una bona iniciativa --i de gran impacte mediàtic-- ens deixa, alhora, una incòmoda pregunta: on és la col·laboració públic-privada en un problema tan greu com la seguretat?
Portem gairebé deu anys parlant de les APEU, les Àrees de Promoció Econòmica Urbana, la versió catalana dels BID (Business Improvement Districts) que funcionen des de fa dècades en ciutats com Londres o Toronto.
Breuement, i per a qui no sàpiga a què ens referim amb aquestes "àrees o districtes" de promoció econòmica, dir que són aquelles zones comercials (incloent també els despatxos professionals) que s'organitzen, planifiquen i prioritzen àmbits d'actuació i calculen les necessitats econòmiques per dur-ho a terme. Com que els que, inicialment, se'n beneficien són tota la "comunitat" econòmica de la zona del projecte, tots han de contribuir a finançar-lo. És raonable.
Doncs bé, després de gairebé deu anys d'haver començat a treballar les APEU a Barcelona, després d'haver realitzat un parell de proves pilot (a Sant Andreu i a El Born), la casa segueix per escombrar.
Qui o qui han estat els culpables que seguim, si no encara al punt de partida, a les primeres caselles de la "partida"?
Dos culpables clars, cadascun amb les seves "raons": commerciants i administracions, i un tercer induït, a vegades pel primer a vegades pel segon: les associacions de veïns i la seva por que el seu barri es converteixi en un centre turístic comercial.
Comencem pels comerciants, no per grau de culpabilitat, simplement perquè és el primer "anomenat" anteriorment.
El sistema tradicional de les associacions de comerciants té una petita trampa. Una part dels comerciants paga una quota i organitza campanyes, il·luminació, promoció, activitats o serveis. Els altres, estiguin associats o no, gaudeixen igualment de bona part dels beneficis, i el problema és el recurrent "que pagui un altre".
Les APEU neixen precisament per acabar amb aquesta situació: si una majoria prou àmplia vota i aprova la constitució d'una APEU, tots els establiments inclosos hi contribueixen. No perquè pagar els diverteixi, sinó perquè una actuació col·lectiva necessita finançament col·lectiu.
I aquí cal dir una cosa que potser no agradarà a alguns comerciants: no es pot reclamar constantment més seguretat, més promoció, més neteja, més activitats i més atractiu comercial i, quan arriba la factura, amagar-se darrere la persiana.
La col·laboració públic-privada significa que cada part contribueixi econòmicament a les solucions, no significa en absolut que l'Ajuntament ho pagui tot.
Però l'Administració, segon “actor”, tampoc pot amagar-se. Tot i que durant les proves pilot es va dir per activa i per passiva que els comerciants no volien pagar, la realitat no va ser així, ja que tal com recollia un informe jurídic municipal de 2019, el finançament dels pilots havia de procedir de l'Ajuntament perquè encara no existia l'instrument adequat per imposar les quotes.
La Llei catalana 15/2020 va resoldre, poc temps després, gran part del problema, de manera que ens trobem en la situació que les regles existeixen i que l'excusa jurídica ja no serveix.
Som al 2026, i a Barcelona continuem sense disposar del reglament municipal necessari perquè el primer APEU sigui una realitat.
Quina part del problema està en el projecte i quina part està en qui ha de permetre que el projecte funcioni?
Una Administració ha de regular, garantir, controlar i defensar l'interès general, però no hauria de convertir-se en una cursa d'obstacles per a qui intenta fer alguna cosa. La funció de l'Administració és buscar solucions als problemes, no buscar problemes a les solucions.
I si mirem com estan funcionant a Londres o a Toronto?
Les APEU, els BID, ja estan inventats, no són experiments ni teories acadèmiques, els ajuntaments recapten les quotes i les organitzacions empresarials gestionen els seus propis projectes. I el millor o la clau de tot és que funcionen. I funcionen perquè, probablement, aquests comerciants saben perfectament què és el que volen aconseguir.
Els comerciants no necessiten promeses que la seva zona serà millor, ho saben. El que necessiten saber és quant pagaran, quines accions prioritzaran i realitzaran i quins seran els resultats. Si la proposta és concreta, la quota deixa de ser considerada com un nou impost i passa a convertir-se en una inversió.
I per acabar amb els "culpables", no podem oblidar els veïns.
Les associacions veïnals han mostrat, generalment, la seva posició contrària al model comercial que representen les APEU (com per exemple el col·lectiu Ciutat
Vella no està en venda). Les seves pors van des de pensar que l'espai públic serà gestionat per associacions de comerciants fins que "les millores" acabin contribuint a una major gentrificació. Són preocupacions legítimes, i precisament per això no s'haurien de resoldre rebutjant el model, sinó millorant-lo.
I per què no incorporar les associacions veïnals i les entitats del barri a un òrgan consultiu de l'APEU? Tant a Londres com a Toronto els veïns també són consultats i escoltats. És una bona manera de demostrar que la col·laboració públic-privada no significa "comerciants contra veïns".
El model és molt senzill: comerciants que paguen i gestionen; Ajuntament que regula, garanteix i presta els serveis públics que li corresponen; i veïns que participen, fiscalitzen i ajuden a definir quines actuacions són compatibles amb la vida del barri.
Avui sembla que les APEU no són una prioritat per als eixos comercials, probablement a causa del cansament d'anys de lluita, però continua sent --almenys per qui escriu això-- una bona eina i solució per revitalitzar zones comercials.
Potser caldria plantejar-se que, quan un "invent" funciona, com passa amb els BID en altres grans ciutats d'Europa i Amèrica, el millor és adaptar-lo a les singularitats particulars del lloc, tocant el menys possible la "maquinària" (regulació).
He començat l'article dient que El Born havia de, i encara podia, convertir-se en el primer APEU de la ciutat, i acabo dient que El Born té una oportunitat i que té tots els ingredients per convertir-se en el primer APEU de Barcelona, però hi ha tres condicions: la primera correspon als comerciants (deixar enrere el "que pagui un altre"), la segona correspon a l'Ajuntament (deixar enrere el "ja ho estudiarem") i la tercera correspon als veïns (deixar enrere totes les seves "pors al capitalisme").
Apostem per les APEU?
