El poble com a destí
"Potser és el moment que els pobles demostrin al nouvingut els seus autèntics atractius; que existeixen, però que no sempre són visibles. En els darrers anys, la ciutat ha millorat les condicions de vida dels seus habitants: les diferències s'han escurçat"
A mesura que les ciutats anaven guanyant hostilitat envers els seus habitants en forma de sorolls, contaminació, saturació i altres inconvenients d'aquella societat industrial hereva del desenvolupisme, l'atractiu de les segones residències es va apoderar de les classes mitjanes i treballadores.
Era una manera d'assegurar el descans, lluny del bullici, on la família pogués gaudir no només durant les vacances del pare, sinó durant tot el període estival i els caps de setmana.
Després del sis-cents, les aspiracions de l'espanyol de peu passaven per l'ascens social que suposava l'apartament o la torre a l'abast –diari o setmanal-- del seu utilitari. L'afany de consum també pesava, tant o més que els atractius del lloc escollit.
El Maresme, sense anar més lluny, es va omplir d'urbanitzacions i blocs destinats als estiuejants, encara que els seus pobles fossin incapaços de digerir-los. A la primera meitat dels anys setanta gairebé no existien filtres ni tractaments per a les aigües residuals, de manera que era freqüent veure a la vora de les seves platges el vòmit de les clavegueres. Avui, ningú s'acostaria a una immundícia com aquella, segur; però aleshores era el destí de molts barcelonins.
Els ajuntaments encara no havien pres mesures per impedir que els cotxes envaïssin l'espai dels vianants, cosa que convertia els seus carrers en intransitables. Va passar a tot arreu i es va prolongar durant decennis.
Una imatge del passeig d'Empúries després dels JJOO
El passeig que uneix L’Escala i Sant Martí d’Empúries, per exemple, es va asfaltar per a l'arribada de la torxa olímpica de 1992. És difícil imaginar aquell camí estret, on avui estan prohibits els automòbils, envaït per cotxes aparcats a banda i banda.
Per això, ja ficats al setembre i sense ànim de polemitzar amb el mestre Joaquim Roglán, potser sigui oportú dir les coses pel seu nom i abandonar sense acritud la idealització dels nostres pobles.
Si no compten amb una dotació de policia local, que és el que passa als petits, la gent del lloc aparca com li dona la real gana; toca el clàxon a mode de salutació a qualsevol hora del dia o de la nit i passeja el seu tractor quan fa menys calor; és a dir, abans de les vuit, deixant rere seu un soroll infernal i una desagradable olor a querosè cremat.
Contràriament al que pugui pensar el camacu a qui molesta de bon matí, no es tracta d'agricultors, la majoria són jubilats que van al tros a matar el temps.
Tant el conductor del camió de la brossa com el de l'autobús de línia deixen aparcats els seus vehicles tan a prop com poden del bar de la plaça per fer el primer cafè del dia. Amb el motor dièsel i la refrigeració en marxa, per descomptat.
Adaptar-se al ritme de vida
Els veïns i visitants, que en aquests pobles s'allotgen en cases de planta baixa o de dues altures, s'han d'acostumar al soroll. Cal adaptar-se als hàbits del lloc –allà on vagis, fes el que vegis--, cosa que vol dir que estan obligats a saltar del llit a les set.
Està clar que qui es compra o lloga una casa al costat de l'església no pot queixar-se després que sent els quarts horaris nit i dia; a vegades, amb repetició de les hores, siguin les 17 o les cinc.
Cal callar, no faltaria més. L'estiuejant no té els mateixos drets que els propis del lloc, encara que pagui els mateixos impostos i s'hagi deixat una morterada en la compra d'una casa vella amb una bona plusvàlua per al venedor local.
El costum de doblar les campanes tenia sentit quan el rellotge era quelcom aliè al comú dels mortals, de quan l'església era el centre de la vida i del poder. Però ara hi ha gent que ni tan sols fa servir el rellotge de polsera perquè porta el mòbil a la butxaca; a més, els ajuntaments es comuniquen al segon amb tots els veïns per missatgeria digital.
Imatge d'un mercat ambulant de fruites i verdures EUROPA PRESS
Un altre dels atractius de la vida rural és la bondat i el sabor dels seus aliments km0. Els mercats ambulants reuneixen venedors que s'anuncien com a pagesos que porten al poble la seva pròpia collita, uns estajanovistes que fan d'agricultors i de comerciants cada dia.
La realitat és menys idíl·lica perquè en molts casos els productes que trobem en aquestes parades són més barats que al súper de la ciutat, per descomptat, però provenen de segones i terceres tries. Sovint no aguanten tres dies a la nevera per la seva escassa qualitat, no pas perquè siguin ecològics.
En fi, que els pobles no són aquells llocs idíl·lics que els chavas mitifiquem. Potser les polítiques que s'han anat aplicant a les ciutats per lluitar contra la contaminació, per reduir el trànsit i el soroll han escurçat les distàncies d'abans.
Un passejador de gossos que recull les seves caques i els porta lligats EUROPA PRESS
Potser avui sigui menys obvi aquell encant pastoril del món rural davant les ciutats, i potser l'urbanita no sigui tan destroyer, malgrat la llegenda.
I potser ara arribi el torn als pobles per mostrar al nouvingut els seus autèntics atractius; que existeixen, però que no sempre són visibles.
[Hi ha pixapins mal educats que s'alleugen on no toca, sense respecte. També hi ha rurals que passegen els seus gossos pels carrers mal il·luminats i no tenen ni idea de què és això de recollir la caca de l'amic que porten solt o lligat, com tampoc reciclen per més contenidors acolorits que els posi el seu consistori.]
