On van els de Can Fanga
"Saluden amb un bon dia als desconeguts, però no diuen el que pensen d'ells. Com que procedeixen de Can Fanga, motiu despectiu des que l'Eixample encara no estava asfaltat i als portals queden embellidors per netejar-se les sabates"
Diuen ser de Barcelona fins i tot gent de ciutats i municipis propers. Però no. Des de Pasqual Maragall, Catalunya va ser, és i serà l'Eixample. La resta és la resta. Res a veure un senyor de Barcelona amb els camacus, xaves, pixapins, indius i dièsel.
Encara que la gent rural no faci distincions, els camacus no paren de repetir: “què macu, què macu” (que bonic, que bonic). Els pixapins (mea pins) són els que orinen per camps i pobles. Els indius arriben a l'estiu, arrasen per on passen i se'n van.
Els dièsel recorren molt terreny i gasten poc. I els xavas procedeixen de sectors barcelonins que parlen un català castellanitzat sense consonants sonores ni vocals obertes i neutres.
Els habitants de l'anomenada Catalunya catalana i profunda detesten aquests visitants, tot i que els treuen els quartos. Igual que els urbanites detesten els rurals perquè porten un roc a la faixa (guarden un pedrot a la faixa), desconfien i estan a la defensiva.
Saluden amb un bon dia als desconeguts, però no diuen el que pensen d'ells. Com que procedeixen de Can Fanga, motiu despectiu des que l'Eixample encara no estava asfaltat i als portals queden embellidors per netejar-se les sabates.
L'antipatia mútua entre el personal de camp i el de ciutat és atàvica. Fa exactament un any, a Crónica Global Joan Colàs la definia com a “fenomen típic de les societats pluricèntriques”.
Afegeix: “El que comporta la rivalitat dialectal i cultural entre zones urbanes i rurals, o entre capital i perifèria. Queda el ressentiment”. Per complex d'inferioritat o superioritat, la mania mútua forma part d'un paisanatge incapaç de posar-se d'acord en res.
Un exemple va tenir lloc el 2021 en un poble del Pirineu gironí. Un pagès va dissenyar un cartell en català que advertia: “Atenció visitants. Esteu entrant en un lloc amb riscos i perills”.
Somrient i satisfet, prosseguia: “Aquí tenim campanes que toquen regularment”. “Hi ha ramats que viuen a prop”. “Alguns fins i tot porten esquelles al coll”. “Hi ha pagesos i artesans que treballen per fer-te el menjar”.
Rematava: “Si no ho suportes, has arribat a un lloc equivocat. En cas contrari, aquí trobaràs una càlida benvinguda i molta simpatia”. Una altra cosa molestava al talentós: “La gent que es tapa el nas quan passa un tractor”. Encara que vagi carregat de purins.
Però no li faltaven raons. Als xavas de Can Fanga se'ls detecta per deixar els seus gossos solts pels carrers i camps i no recollir les porqueries. Per entrar a horts per endur-se fruita. Per aparcar sense respectar normes, guals ni entrades i sortides de les cases.
Van en bicicleta sense casc. Obstrueixen carreteres locals. Causen retencions i caravanes de vehicles que contaminen més. Encadenen bicicletes a les reixes de propietats privades. Les amunteguen a les voreres… I fan olor de suor a bars i restaurants.
Resumidament, l'únic en què coincideixen els incívics de camp i els incívics de ciutat és que maleducats n'hi ha a tot arreu. Encara que es diguin bon dia i pensin mal llamp et parteixi.
