Barcelona i la redefinició de la idea de progrés
"Les ciutats evolucionen al mateix temps que ho fan els temps i les necessitats, però el rellevant és fer-ho sense renunciar als nostres valors, a la nostra identitat i a un model de ciutat oberta, competitiva, inclusiva i democràtica"
Cada cert temps Barcelona fa un exercici tan sa com necessari, mirar-se al mirall a través de l'Enquesta de Valors Socials de l'Ajuntament de Barcelona. Els resultats de la darrera enquesta generen una certa inquietud.
La ciutadania es mostra més individualista i desconfiada potser com a conseqüència de la major preocupació per qüestions com la seguretat, l'habitatge i el salari en detriment d'alguns valors socials com la llibertat, la igualtat o el feminisme, sobretot entre els homes joves.
Alguns poden aprofitar la conjuntura per proclamar el principi de la fi de la Barcelona progressista. Res més lluny de la realitat, però hauria de suposar una crida d'atenció tant per a les institucions com per al conjunt de la societat civil.
La capital catalana ha demostrat que ha estat un laboratori d'innovació social caracteritzat per un urbanisme humanista, la cultura com a motor de transformació i una potent política social a través de l'aposta per equipaments públics descentralitzats i de proximitat.
Una ciutat oberta que ha estat capaç de convertir la diversitat en un avantatge competitiu i la convivència en un senyal d'identitat que atrau talent de tots els racons del món. Igualment, la ciutat ha sabut aprofitar l'audàcia i energia d'una cooperació públic-privada que ens ha donat importants rèdits per suplir les mancances de no ser una capital d'Estat.
Però els èxits del passat o del present no garanteixen els èxits del futur. Les societats progressistes, per continuar sent-ho, han de ser capaces d'escoltar i reaccionar evitant les temptacions d'un conservadorisme progressista que és un cert tipus de proteccionisme localista.
L'enquesta de valors socials reflecteix un cert desgast de les idees progressistes probablement per l'augment de la incertesa i un desgast d'unes formes de governança més pròpies del segle XX que del XXI.
L'habitatge fa anys que s'ha convertit en el principal factor de desigualtat de la ciutat generant noves perifèries i expulsant les classes mitjanes i especialment els joves. Un problema que les forces progressistes de la ciutat no han sabut encarrilar pel dogmatisme d'una part de l'esquerra que prefereix tenir raó a solucionar el problema.
I és que més que els grans reptes als quals ens enfrontem com a societat que genera inseguretat, la polarització política i l'erosió de les relacions interpersonals de les forces progressistes fan més mal a la idea de progrés que les idees, propostes o capacitats de les forces conservadores.
Segurament aquesta realitat no és exclusivament barcelonina, però és especialment rellevant per la responsabilitat que té Barcelona en mantenir viva una certa idea de progrés en un món desconfigurat.
Seria un error identificar la idea de progrés amb una determinada etiqueta ideològica o reduïda a certes forces polítiques. El progrés no és una identitat política sinó una actitud i una manera d'entendre la ciutat i la societat. És la capacitat de construir solucions noves, eficients i inclusives per als vells i els nous problemes.
Barcelona és una ciutat progressista perquè ha sabut reinventar la ciutat sobre uns valors i atributs determinats com la competitivitat, la sostenibilitat, l'equitat, la seguretat i la democràcia. El repte és continuar fent-ho possible.
La Barcelona progressista avui ha de respondre a preguntes noves mantenint els valors que la caracteritzen. Entre ells, com garantir l'accés a l'habitatge assequible i la cohesió social alhora que atraiem talent internacional.
Com conciliar seguretat i convivència sense caure en discursos de la por o xenòfobs. Com continuem sent una ciutat oberta sense renunciar al turisme i a la inversió compatibilitzant competitivitat amb sostenibilitat o com continuem protegint i promovent el comerç de proximitat.
Aquestes i altres qüestions seran els grans temes que definiran la Barcelona de la pròxima dècada per a les quals no n'hi ha prou amb bones narratives. Necessitem eficiència, és a dir, oferir resultats tangibles mostrant que és possible conciliar competitivitat amb sostenibilitat i justícia social per renovar la llicència social de la idea de progrés en una nova síntesi intel·ligent i possible.
El risc, però, és que els interessos particulars d'alguns s'imposin sobre l'interès general de la ciutat. En els darrers anys hem vist actituds i formes polítiques que han imposat mesures o actuacions sense el diàleg i consensos mínims imprescindibles. Un exemple d'això és lapacificació de l'eix verd del carrer Consell de Cent.
Tot i ser una bona idea, s'ha executat malament. Va generar una polarització innecessària, ha estat tombada pels tribunals i ha generat un efecte de gentrificació verda com mostren les dades de lloguers d'habitatges i locals. Però el més nociu ha estat l'erosió de la confiança entre les institucions i els diferents actors polítics, econòmics i socials de la ciutat que generen dinàmiques que alimenten els valors de l'individualisme com mostra l'enquesta de valors.
Sense confiança, sense relacions interpersonals i sense una síntesi intel·ligent entre els progressistes a la ciutat serà molt difícil la innovació política i social.
Igualment, sense projectar confiança es limita la inversió i l'emprenedoria, així com el disseny de polítiques públiques eficients. La idea de progrés ha de basar-se en la legitimitat i en la confiança. Les societats més competitives i inclusives són aquelles capaces de generar confiança entre ciutadans, institucions, empreses i organitzacions socials perquè accelera la cooperació i multiplica la capacitat de resoldre problemes complexos des del consens.
Barcelona continua tenint uns actius extraordinaris, entre ells, l'enorme capital social pel que hem de tornar a connectar i mobilitzar tot aquest enorme capital social per construir el futur. El progrés no consisteix a imposar una visió, sinó a construir un projecte compartit on ningú senti que queda enrere sent capaços de conciliar, gestionar i minimitzar les contradiccions, que les tenim i les continuarem tenint.
Les ciutats evolucionen al mateix temps que ho fan els temps i les necessitats, però el rellevant és fer-ho sense renunciar als nostres valors, a la nostra identitat i a un model de ciutat oberta, competitiva, inclusiva i democràtica. Barcelona continua sent una ciutat progressista, però cal resignificar, donar contingut i recuperar la reputació de la idea de progrés.
