La ciutat 'turistificada'
"Potser hem oblidat que la funció primordial de les institucions locals és la de garantir la comoditat de la vida dels seus ciutadans i no tant la de proporcionar-los sessions gratuïtes d'entreteniment"
El Tour és un espectacle esportiu únic. Esportivament resulta especialment atractiu, té un caràcter popular i manté la característica d'esforços més enllà del que és natural que històricament hem lligat a una competició d'una duresa extrema, especialment en les grans cites i les seves etapes de muntanya.
En el relat, a vegades li sobra èpica, folklore, així com molts tòpics de relator de televisió: “serp multicolor”, “els esforçats de la ruta”, “caràcter titànic”… Un esport més televisiu que viscut en directe. L'emoció presencial només provoca una satisfacció de segons, especialment en circuits urbans plans. A la televisió es pot apreciar la situació, tenir perspectiva o bé les estratègies d'equip.
Què seria de les tardes de juliol sense la somnolència de sofà que acompanya el seguiment del Tour? Tots hem crescut amb els nombrosos mites generats, com també els reiterats escàndols d'un dopatge que, a nivell mèdic, sempre va per davant dels mecanismes de control establerts. En realitat, els aficionats no volem que es descobreixin casos de dopatge i es llancin missatges bonistes en contra dels “tramposos”. En una competició on l'esforç es porta fins als límits humans i més enllà, això de les “ajudes”, ho donem per suposat.
Però el Tour, més que una competició, és un gran negoci a nivell comercial que es va desplaçant d'unes ciutats a altres, comptant amb tots els avantatges de l'ajuda pública. Qualsevol urbs francesa o d'altres països somia i paga per ser seu efímera d'una etapa de la cursa. El circ es va traslladant en funció que es compleixin exigències comercials i de finançament.
Per on discorre, no deixa gairebé res més enllà d'un sentiment de “reina per un dia” que perdura poc. És el que té la fama, efímera i de curta durada. En les grans ciutats, l'efecte de caos i paralització de la vida habitual resulta inevitable en forma de col·lapse circulatori i, fins i tot, l'advertiment al veïnat que deixi de desplaçar-se durant uns dies, com ha estat ara el cas de Barcelona. Com si això fos possible! Hi ha actituds de sotmetiment humiliant que tenen molt a veure amb la pel·lícula “Bienvenido, Míster Marshall”.
Que asfaltats i obres es facin amb tanta rapidesa per a un espectacle que dura uns segons per complir amb les exigències dels organitzadors xoca amb els retards per realitzar obres de manteniment que resulten imprescindibles. La diferència de raser resulta brutal. Al final potser hem oblidat que la funció primordial de les institucions locals és la de garantir la comoditat de la vida dels seus ciutadans i no tant la de proporcionar-los sessions gratuïtes d'entreteniment, de circ.
Però així s'ha orientat Barcelona, convertida en una ciutat-espectacle on l'agenda ve marcada pels grans esdeveniments d'impacte global. Primer, la Copa Amèrica de vela, un esdeveniment per a rics sense el menor interès esportiu. Després, el road show de Fórmula 1 que es va celebrar al centre de la ciutat. Més tard, la visita papal, convertida en una escenificació pública de confessionalitat precisament en una societat laica.
Li van seguir l'enaltiment de la Sagrada Família —convé recordar que és un temple expiatori— i de Gaudí com a arquitecte elevat a la condició de santedat. Ara, el tancament de la ciutat amb motiu de l'espectacle de l'inici del Tour de França, un esdeveniment per l'acollida del qual es paguen a més uns bons milions. I podríem afegir el Primavera Sound, el Sónar...
Barcelona s'assembla a un parc d'atraccions, pendent de la imatge que projecta al món a través de grans espectacles, mentre es menysté la vida dels barcelonins, fent de la ciutat un lloc tensionat i amb un cost de vida inassumible. Molts ho aplaudeixen: espectacle gratuït en ple centre de la gran ciutat i l'orgull d'estar a l'epicentre dels grans esdeveniments.
La satisfacció d'uns turistes necessitats de sorpreses i continus girs de guió per combatre l'avorriment inherent a aquesta activitat. Tot això en benefici de la turistificació d'una ciutat que fa temps va superar amb escreix el llindar de sostenibilitat d'aquesta activitat.
Madrid va arribar més tard a aquest fenomen, però hi està posant tot el seu afany, amb una profusió de mitjans públics i privats. Grans esdeveniments esportius del motor, del tennis, campionats mundials del que sigui, una ingent promoció turística que intenta seguir el «model Barcelona», però amb tota la potència que li atorga el fet de ser la capital de l'Estat.
Molts pensem que construir ciutat no és crear una marca, sinó que sigui còmoda i habitable per als qui l'habiten.
