Barcelona corre el risc de morir d'èxit. Som una de les anomenades noves ciutats globals que atrau turisme, talent internacional, empreses i inversions, especialment en el terreny de la nova economia.
Un èxit que, paradoxalment, pot convertir-se en una feblesa. Avui, per a molts dels seus residents, quedar-se a la ciutat s'ha convertit en un desafiament. El que abans era un dret, avui és un anhel i un privilegi, justament el contrari dels valors progressistes d'una ciutat oberta, diversa, plural i inclusiva.
Seria massa simple culpar d'aquesta situació als diferents actors de la ciutat o als successius governs que l'han governada en les darreres dècades. El problema és molt més complex i intrínsec a les ciutats globals d'èxit.
Barcelona està inserida, afortunadament, en les principals cadenes de valor global. És una ciutat connectada tant física, com digital i emocionalment amb el món gràcies a un maridatge únic i singular entre arquitectura urbana, posició geoestratègica, clima, gastronomia i un vibrant ecosistema econòmic i social a més de la seva vida cultural i esportiva.
És una ciutat sempre atractiva, ja sigui en els moments de la globalització accelerada dels darrers anys, com en un moment d'incertesa global d'un món desconfigurat que es replega per convertir-se en una ciutat refugi.
Barcelona atreu i atrapa, encara amb les seves limitacions i contradiccions, perquè és una ciutat que convida a venir, imaginar, crear i transformar la nostra realitat personal i col·lectiva. Ho sabem bé els que hi hem nascut i crescut, així com els barcelonins d'adopció.
Gestionar l'èxit de Barcelona és, paradoxalment, un dels principals reptes i riscos als quals ens enfrontem. La ciutat ha de seguir sent i inspirant els projectes vitals dels seus ciutadans independentment del nostre nivell de renda.
El dret a quedar-se a la ciutat, és a dir, la possibilitat de viure i desenvolupar-se a la teva ciutat ja sigui per naixement o elecció, emergeix com una qüestió de justícia urbana i social, i entre elles, el preu de l'habitatge sobresurt per damunt de qualsevol altre problema urbà.
És evident que l'atractiu de la ciutat genera una enorme pressió immobiliària. En els darrers anys, el preu de l'habitatge, i en particular els lloguers, s'han disparat mentre que els salaris locals no s'han ajustat al mateix ritme.
Un desajust genera noves perifèries, no tant geogràfiques, sinó econòmiques, cosa que suposa un vector d'exclusió de sectors socials importants, empenyent famílies, joves i treballadors a buscar alternatives fora de la ciutat.
El dret a quedar-se a la ciutat té a veure, per damunt de tot, amb l'accés a un habitatge digne i assequible en un mercat que prioritza la rendibilitat per damunt de l'estabilitat social.
Avui està fora de qüestió que la mà invisible del mercat sigui capaç de solucionar l'accés a habitatge digne i assequible. Ben al contrari, exacerba les contradiccions d'un fenomen complex que requereix noves formes de pensar i actuar en l'ordenació urbana.
El problema és d'una tal envergadura i complexitat, que tampoc cap govern per si sol pot afrontar-lo. Només la complicitat d'un nou contracte social basat en la creativitat, la innovació, l'agilitat administrativa i l'articulació activa d'una nova col·laboració públic-social-privada, i amb sentit d'urgència, serà capaç de construir noves coherències.
Només un pacte veritablement transversal per l'habitatge entre actors econòmics, institucionals i socials serà capaç de generar un cercle virtuós de mobilització d'un dret col·lectiu com és l'habitatge digne i accessible.
El dret a quedar-se a la ciutat no és un eslògan, és un element de pertinença i continuïtat de la identitat de la ciutat tal com l'hem coneguda fins ara.
Una identitat basada en xarxes econòmiques, familiars i socials que generaven adhesió i cohesió i que avui està en perill tant per les dinàmiques especulatives, per la pressió de les lògiques de la geoeconomia global, com per la incapacitat de les principals forces polítiques de la ciutat d'acordar una agenda de ciutat comuna.
La solució a això no és el replegament identitari o tancar les portes als que venen de fora com promulguen alguns, sinó reconstruir la idea de progrés per conciliar competitivitat, sostenibilitat, equitat, seguretat i democràcia mantenint el nostre model de ciutat oberta.
Barcelona ha demostrat al llarg de la seva història la seva capacitat de construir espais urbans inclusius i sostenibles, una cosa que es fa des dels barris i des de la proximitat. Hem de tornar a ser aquella ciutat dels prodigis reprenent la màxima maragalliana “arreglant un barri comencem a arreglar el món".
Les ciutats del s.XXI ja no es transformen amb megaprojectes ni grans paraules. Es transformen des de les coses petites i concretes, connectant la gent amb el seu territori perquè la ciutat sigui un lloc de trobada, comunicació i comunitat.
Una ciutat en què puguem entendre'ns, respectar-nos i reconèixer-nos per afrontar junts tant els reptes de la competitivitat estratègica com els dels drets urbans, perquè el dret a quedar-se a la ciutat no pot convertir-se en un luxe, sinó un valor central de la vida urbana inclusiva.
Barcelona té al davant el repte de destapar de nou tota la seva capacitat d'imaginació i creativitat col·lectiva per convertir-se en un laboratori urbà d'innovació, resiliència i justícia urbana que faci que el dret a quedar-se i gaudir de la ciutat no sigui un element d'exclusió sinó d'orgull de ciutat.
En aquesta tasca no hi sobra ningú, però exigeix renúncies a dogmatismes i posicions maximalistes per mobilitzar voluntats, concretar projectes i transformar realitats.