L'obscenitat del lloguer: els llogaters pobres fan més rics els propietaris
"Hi ha una allau de liquiditat, que s'ha canalitzat cap a fons d'inversió i elits patrimonials. I no han deixat d'adquirir habitatges a gran escala. A totes les grans ciutats del món. Allà on poden fer-ho"
El propietari que viu en un pis, i que ha pogut —per diverses raons— adquirir-ne un altre i el lloga per tenir un complement a la seva pensió, no ha de ser repudiat. Al contrari.
Però s'ha produït en les darreres dècades un procés –intensificat després de la crisi financera i econòmica de 2008—que pot ser determinant per trencar les societats: l'habitatge es concep com un actiu financer i una classe rendista s'enriqueix cada cop més a costa de generacions de joves i de treballadors precaris que només poden aspirar al lloguer.
És una transferència de rendes cap a les classes més benestants. I això pot ser –ja ho és—un problema polític de primer ordre.
La tesi la desenvolupa Javier Gil, investigador del CSIC, al seu llibre Generació llogatera (Capitan Swing). A Barcelona el que apunta Gil es compleix fil per randa, i, per això, les administracions públiques han començat a actuar, tot i que el retard és molt considerable.
![Teixonera Kippleboy](["https:\/\/a2.elespanol.com\/metropoliabierta\/2017\/02\/13\/qui-fa-barcelona\/193490650_9090742_320x180.jpg"])
L'economia global va canviar de forma substancial a partir de 2008. Si el flux de crèdit s'havia dirigit cap a les llars, que s'havien endeutat, amb l'aspiració d'arribar a ser classe mitjana, ara el crèdit es concentra en els mercats financers.
Hi ha una allau de liquiditat, que s'ha canalitzat cap a fons d'inversió i elits patrimonials. I no han deixat d'adquirir habitatges a gran escala. A totes les grans ciutats del món. Allà on poden fer-ho.
La propietat s'ha concentrat i se n'ha exclòs una majoria. I apareix una “generació llogatera”, que només pot aspirar a pagar un lloguer, per obligació, no per elecció.
Gil parla d'una gran contradicció, i és que el capitalisme ha convertit l'habitatge en una font de riquesa, però aquesta es torna inaccessible per a la majoria.
I la societat es parteix en dos: els que acumulen propietats i rendes i els que només poden viure de lloguer, transferint riquesa cap amunt, de manera que els beneficis d'uns suposen l'empobriment d'altres.
Si tenim un context de baix creixement, però d'alta rendibilitat del capital, els que posseeixen actius acumulen riquesa “a un ritme molt superior al de l'economia real”.
L'autor de Generació llogatera es recolza en l'economista Piketty, qui sosté que el segle XXI corre el perill d'assemblar-se més al XIX que al segle XX.
Les administracions corren ara per construir més habitatge, i una part substancial com a habitatge protegit. Però més habitatge, si no és públic –i que no pugui canviar de mans—no garanteix preus més assequibles en el futur, perquè poden ser adquirits per aquests fons especialitzats.
Amb dades de l'Agència Tributària, es comproven aquestes diferències. Els propietaris són el grup de major renda, fins i tot sense els lloguers. Guanyen uns 51.000 euros, pels 19.758 dels llogaters.
Els propietaris sense la renda del lloguer, guanyen 40.515 euros. Els propietaris que viuen en els seus habitatges obtenen 34.954 euros.
No es tracta d'agitar la bandera contra aquest propietari que ha pogut adquirir un altre habitatge i l'ofereix al mercat del lloguer. Però sí, seguint Gil, de centrar el debat: si el capitalisme advocava per una societat de propietaris, avui el mateix capitalisme ho impossibilita.
I l'empobriment continu d'una part cada cop més gran de la societat deriva en un problema polític de primer ordre, aprofitat per populistes, i l'extrema dreta les receptes de la qual van en direcció contrària a la solució d'aquesta enorme desigualtat.
