Accés a l'habitatge, la nova frontera de la precarietat i la llibertat
"Regular el mercat de l'habitatge i apostar per una oferta pública potent no és obstacle per facilitar i incentivar la inversió del sector privat tant en habitatge nou com en rehabilitació d'un envellit parc immobiliari"
Històricament, la feina ha estat el principal vector d'integració a les nostres societats. Tenir feina significava tenir la possibilitat de progressar. Tanmateix, en les darreres dècades, col·lectius com els joves, han patit una precarietat estructural que, sumada a una crisi general de l'accés a un habitatge digne i assequible, ha truncat la confiança en la idea de progrés.
La conseqüència és la ruptura del vincle emocional i la confiança dels ciutadans en les institucions, i en molts casos en el mateix sistema democràtic, deixant un espai buit que ocupen els moviments i partits populistes d'extrema dreta.
Avui, la principal bretxa social ja no és la que es dibuixa a les oficines de feina, sinó en la crisi d'accés a l'habitatge a les nostres ciutats. L'habitatge s'ha erigit com la nova frontera de la precarietat.
Una barrera invisible però determinant per decidir qui pot plantejar-se construir un projecte de vida estable, davant d'aquells que estan condemnats a una provisionalitat perpètua. Aquesta frontera ha creat una nova geografia de la desigualtat que no només és física o territorial, sinó que confina milers de ciutadans a la perifèria econòmica i social tot i estar físicament dins de la ciutat.
La realitat d'avui és que el mercat immobiliari exerceix una força centrífuga que expulsa les rendes mitjanes i baixes dels centres d'oportunitat de les principals metròpolis.
En molts casos obliga les famílies i els joves a desplaçar-se a zones allunyades, pitjor connectades i dotades, amb xarxes de transport limitades i pitjors serveis públics. Una expulsió a la perifèria física que genera a més bretxes de temps en dedicar molt més temps a la mobilitat.
A més, estar fora de la metròpoli significa estar lluny de la cultura o dels principals nodes de decisió.
Fins i tot aquells que aconsegueixen romandre a la metròpoli, l'habitatge pot convertir-se en una perifèria econòmica. Destinar més del 40% o 50% dels seus ingressos nets al lloguer o a la hipoteca, els ofega econòmicament i actua com un impost indirecte a la mobilitat social.
Sense capacitat d'estalvi, no hi ha capacitat d'afrontar imprevistos i cronifica la vulnerabilitat i la precarietat. L'habitatge deixa de ser així un actiu d'estabilitat per convertir-se en un embornal de recursos que impedeix qualsevol inversió en formació o benestar.
I és que fins i tot amb una feina estable, la manca d'habitatge digne és una nova forma d'exclusió que erosiona el sentit de pertinença i obliga a viure en una sensació de provisionalitat que afecta igualment la salut mental.
Durant molts anys, les elits polítiques i econòmiques no van prestar atenció a la política d'habitatge deixant-la en mans del mercat, a diferència de l'educació, la sanitat o fins i tot les polítiques de dependència. Avui sabem que la crisi de l'habitatge ja no és un problema individual, és una fractura sistèmica que erosiona la confiança en el contracte social i en el mateix sistema democràtic.
Si l'esforç i la feina ja no garanteixen un lloc digne on viure a la teva ciutat, la democràcia perd legitimitat i alimenta els monstres dels nous bàrbars de l'extrema dreta i els populismes que ofereixen confort emocional a través de proclames simplistes i molt poques solucions.
Malgrat l'emergència i la urgència de la crisi habitacional, el futur no ha de ser necessàriament un lloc distòpic. Hem de reconstruir la idea de progrés combinant les polítiques de xoc a curt termini amb mesures i polítiques estructurals a mitjà i llarg termini. Però siguem clars, cap govern estatal, regional o local serà capaç d'afrontar-ho tot sol.
Necessitem un nou pacte transversal per l'habitatge basat en la sobirania social i l'energia del territori i els seus actors institucionals, econòmics i socials. Quelcom que és especialment dramàtic i necessari a la Barcelona metropolitana. Un nou contracte social que faci sortir l'habitatge de la disputa política diària per convertir-lo en una política de país i desplegui un ventall de mesures amb audàcia i sentit d'urgència allunyat del dogmatisme ideològic i del tacticisme polític.
Resulta sorprenent, per exemple, com no hem estat capaços d'acordar una alternativa a la polèmica mesura del 30% d'habitatge de protecció oficial (HPO) a les noves promocions d'habitatge a la ciutat de Barcelona.
Si bé la mesura va ser benintencionada en el seu moment, s'ha manifestat com a ineficient per accelerar la disponibilitat d'habitatge a Barcelona. No és acceptable bloquejar la solució, ja sigui per dogmatisme o per fer oposició al govern de torn de la ciutat, ha de prevaldre l'interès general.
Es poden buscar alternatives imaginatives i possibles respectant aquest objectiu per accelerar la construcció d'habitatge nou per part dels promotors privats alhora que apostem per una inversió massiva en la mobilització del parc públic d'habitatge per assolir l'objectiu d'un 15% o 20% d'habitatge social.
Regular el mercat de l'habitatge i apostar per una oferta pública potent no és obstacle per facilitar i incentivar la inversió del sector privat tant en habitatge nou com en rehabilitació d'un envellit parc immobiliari.
Dignificar el que ja està construït a través de la rehabilitació no deixa de ser igualment una aposta per la cohesió social i una forma de retornar el dret a la ciutat a moltes famílies i persones de barris populars i les administracions no ho podran afrontar tot soles. Negar l'evidència és una forma d'irresponsabilitat política. Cal tenir el coratge de proposar mètodes nous i innovadors que superin la burocràcia paralitzant.
Tot això no es pot fer, però, sense una governança molt més sofisticada, responsable i col·laborativa. Tots ens necessitem a tots, per això cal reconstruir les complicitats entre institucions, sector privat i entitats socials per dissenyar noves coherències que permetin de manera àgil, amb innovació reguladora i recursos, afrontar el problema.
Les promeses de valor que projecten la solució per a la pròxima dècada sembla que no s'encarreguin de l'estat emocional, econòmic o social de la societat. Necessitem consensos, acció, recursos i agilitat administrativa, i qui no hi estigui disposat hauria de fer-se a un costat.
En definitiva, lhabitatge és la nova frontera on convergeixen tots els drets. Sense un sostre digne i assequible, no hi ha estabilitat, ni salut, ni integració escolar, ni estabilitat laboral. Sense un habitatge digne i assequible, la ciutat es converteix en un “no lloc”, un territori amb la llibertat amputada i font d'una nova forma d'exclusió.
L'habitatge ha de deixar de ser la nova frontera de la precarietat per tornar a constituir els fonaments sobre els quals construir la dignitat humana. Només llavors podrem dir que les nostres ciutats són veritablement inclusives i un lloc per a tothom, no només de qui se les pot permetre.
