Els rics també ploren
"Qui s'hauria alegrat que Artur Mas hagués acceptat anar a la llista de Junts seria Jaume Collboni. Mas, fins ara, ha enfonsat tot el que ha tocat: en el sector privat va portar al desastre l'empresa Tipel. En el públic va acabar amb CDC i amb el PdCat"
El districte de Sarrià-Sant Gervasi plora aquests dies per la manca d'atenció. L'Ajuntament no els fa cas, no arregla els carrers ni les zones verdes. I tot perquè són rics i de dretes, diu Junts.
Com que al consell del districte tenen majoria, han fet votar diverses propostes que l'equip de govern municipal no està obligat a assumir i que, com que no les consideren prioritàries, no assumeixen. Junts podria haver portat els assumptes al ple, que sí que obliga, però com que allà no tenen prou vots, no ho fan. I després es lamenten: Una injustícia!
Res de nou: si alguna cosa defineix la política de Junts és la queixa, fins i tot el plor desconsolat per com de perseguits estan per tot i tothom. Jeremiades.
D'entre els problemes que diuen tenir n'hi ha un que no citen: la densitat de trànsit a les hores d'entrada i sortida de les escoles. Hi ha tants centres (molts de privats i concertats) que circular resulta impossible per la multitud d'autocars escolars i nens que són transportats en cotxes particulars.
Mentrestant, gairebé per desesperació, Junts busca aparentar un cop de timó i presentar un alcaldable. Preferentment, ric. Com tants dirigents del partit. O que van prosperar a l'empara del partit.
De moment ho han proposat a Tatxo Benet, que s'ho pensa, i a Artur Mas, que ha dit que no. Ja abans li havien tallat les aspiracions Josep Maria Cullell, Miquel Roca i Joaquim Molins.
Busquen fora perquè creuen que en el seu equip municipal no hi ha ningú que estigui a l'altura?
Qui s'hauria alegrat que Artur Mas hagués acceptat anar a la llista seria Jaume Collboni. Mas, fins ara, ha enfonsat tot el que ha tocat: en el sector privat va portar al desastre l'empresa Tipel. En el públic va acabar amb CDC i amb el PdCat.
Mas reuneix una de les condicions de Junts: procedir d'una família adinerada. El seu pare, durant la dictadura, com que no es podia fer altra cosa, es va dedicar a incrementar la fortuna acumulada pel rebesavi, Joan Mas Roig, forjada des de la capitania d'un vaixell esclavista. El 1844 va arribar a transportar 825 esclaus de Benín al Brasil. Tots còmodament instal·lats.
Com el negrer Antonio López, però amb cognom català.
De tota manera, aquestes ofertes no passen de ser jocs florals. En realitat, el candidat d'un partit de funcionament democràtic com Junts el decideix Carles Puigdemont. Són moderns: digitals. És a dir, a dit.
Altres candidatures a l'alcaldia barcelonina a les eleccions de l'any vinent ja es van aclarint.
Collboni repetirà. No hi seran, en canvi, els caps de llista dels Comuns i ERC. Tampoc Trias, a Junts.
Se suposava que Barcelona era un premi gros per a un polític, però només ho és per a polítics que encaren la retirada com Trias o Ernest Maragall, de manera que quan perden poden justificar el fet d'anar-se'n a casa.
El cas d'Ada Colau és una altra història. Als comuns s'ha anat mitja llista i per ordre d'aparició a la mateixa. Tan poca banqueta tenen que han acabat recorrent a Pisarello, que vegetava a la mesa del Congrés. Això sí que és donar suport al PSC!
Dels futurs alcaldables n'hi ha un (una, Elisenda Alamany, ERC) que té un projecte clar per a Barcelona: tornar al segle passat. Aquesta mateixa setmana ha confessat que el seu model de ciutat és el que va conèixer quan tenia 9 anys, és a dir, fa més d'un terç de segle.
Ser nacionalista és el que té, que comporta ser conservador i mirar enrere, confiant a no convertir-se en estàtua de sal ara que els déus estan per altres assumptes. O no hi són.
Alamany està en l'ona. Avui no es porten les utopies, no se somia el futur, però els historiadors del pensament i de la literatura han codificat els projectes utopistes, els paradisos somiats.
N'hi ha de dos tipus: els progressistes, que situen la societat feliç en el futur i, geogràficament a l'oest, i els conservadors, que ubiquen els paradisos a l'est i, naturalment, en el passat. Per exemple la Bíblia. O, salvant les distàncies, Elisenda Alamany.
És consubstancial al nacionalisme ser conservador. D'aquí els problemes de Gabriel Rufián, amb discurs d'esquerres pronunciat des d'un partit amb un líder (Oriol Junqueras) molt de dretes, que busca tornar a una època daurada que ni tan sols va existir.
Els partits nacionalistes, quan es veuen forçats a decidir entre el social i el nacional mai tenen dubtes: el social és menys important.
Després ja trobaran la manera de justificar-se. Li passa a ERC i fins i tot a la gent de la CUP que aquesta mateixa setmana ha donat a Junts l'alcaldia de Tàrrega.
No és la primera vegada ni serà l'última. La cabra tira a la muntanya i el nacionalista, a la dreta. És llei de vida.
