Collboni, amb ànima de Lefebvre, però amb la cautela de Popper

El conflicte s'intenta arraconar, però existeix. Nia a tots els racons, és el motor del canvi, però s'ha domesticat. És millor oferir pal·liatius o reformes, que, si no acaben en canvis reals al llarg del temps, són el millor aliment per generar frustració. A Barcelona aquesta dualitat ha estat una constant. El xoc entre interessos contraposats s'ha reflectit una vegada i una altra al llarg de la història. Però ara, on som?

L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha apostat pel “dret a la ciutat”, a “viure a la ciutat”. Aquesta setmana en donarà compte a la clàssica convocatòria ‘L’alcalde respon’, davant dels mitjans de comunicació. L'alcalde incideix que el poder públic ha de garantir aquest dret, perquè la població local no es vegi obligada a residir en altres municipis, a perdre una identitat de la qual han gaudit durant anys.

Tanmateix, això implica un enfrontament, un cop a la taula. El filòsof i sociòleg Henri Lefebvre va publicar el 1968 el volum titulat El dret a la ciutat, un llibre fonamental, en què alertava sobre un conflicte social, amb la massa obrera allunyada dels centres urbans, expulsada per un model en què, amb el llegat marxista, els propietaris dels mitjans de producció tenen tot el poder.

Només l'acció política podrà aconseguir una democratització necessària per invertir o millorar de manera clara aquesta situació. Decidir sobre la ciutat, és decidir “sobre la política”. Lefebvre, per tant, és un filòsof del conflicte i, en particular, del conflicte que succeeix en la dimensió espacial de la vida urbana.

La ciutat s'interpreta, així, com l'escenari en què s'expressen els conflictes socials: hi ha posseïdors de la riquesa i classes subalternes. Hi ha propietaris d'edificis d'immobles i joves i no tan joves precaritzats que no poden llogar ni una habitació.

Què fer, que diria Lenin? Collboni, un ciutadà de Barcelona, del barri del Guinardó, que sap què ha passat a la ciutat en els darrers cinquanta anys, té l'ànima de Lefebvre. Sap que el conflicte és latent, que hi ha un model al darrere que explica que les grans ciutats s'hagin convertit en una mercaderia. Elles mateixes, de manera física. Barcelona està en aquesta lliga. És atractiva, encara barata en el context internacional. Un bombó meravellós per a persones i empreses amb diners.

Però l'alcalde vol actuar amb la cautela de Popper, amb reformes que puguin esquivar aquest conflicte, aquest xoc directe cada cop més evident. Si per a Lefebvre el turisme podria veure's com una colonització de l'espai ciutadà, seguint aquesta idea de ciutat com a producte, per a Collboni el turisme és una indústria estratègica, però que ha de ser “ordenada”.

Si per a Lefebvre la governança de la ciutat ha de passar per l'autogestió dels veïns de l'espai, per a Collboni l'Ajuntament ha de gestionar l'espai amb més normativa i policia. Si per a Lefebvre els grans esdeveniments solen ser espectacles que exclouen la classe treballadora, per a Collboni són motors de prestigi i de l'economia, excepte alguns exemples que no s'han vist clars, com la Copa Amèrica.

Hi ha molts punts en comú. I aquelles tesis del filòsof i sociòleg francès de 1968 --atenció a l'any, perquè és en plena efervescència social a París-- les ha actualitzat Jaume Collboni. Hi ha un dret a la vida urbana, amb un accés als recursos i serveis. Hi ha un dret a la participació, on els habitants no són mers espectadors i decideixen sobre el destí del seu entorn. I la ciutat ha de ser una obra col·lectiva, mai una ciutat “com a mercaderia”. La ciutat ha de ser un espai de trobada i de creació col·lectiva.

Però Collboni, --són temps molt diferents-- sacrifica el component de “revolució urbana” de Lefebvre a favor d'una prosperitat gestionada. Tanmateix, fins a quin punt les decisions adoptades, com la fi dels pisos turístics, acabaran sent eficaces per garantir aquest dret a “viure a la ciutat”?

No hi ha una oposició al model. S'ha perdut, fins i tot, la possibilitat d'imaginar una altra fórmula. I el possibilisme té els seus límits.