Sudoku electoral maleït

Esquerra Republicana ha escollit la seva alcaldable. I aquesta vegada el gen suïcida que sempre nia en els republicans ha quedat anul·lat. Elisenda Alamany ha recollit 427 suports i serà la candidata d'ERC a les eleccions.

No té al davant cap candidatura alternativa, cosa que, si s'hagués produït, hauria estat letal per als republicans. Alamany és la secretària general d'ERC, número dos del partit, i va perdre l'últim pols congressual. Repetir la història hauria estat tota una tortura per a un partit que encara està curant les ferides de l'última batalla interna.

ERC avala Elisenda Alamany com a alcaldable a Barcelona

Per això, considero que ERC ha resolt bé l'embolic. Ara li tocarà a Alamany cosir una candidatura on hi siguin totes les sensibilitats davant unes eleccions que de ben segur canviaran el mapa polític municipal i on ERC ha de decidir, d'una vegada, si entra o no a l'executiu municipal.

Collboni, segons totes les enquestes, continua mantenint una còmoda majoria, però necessitarà socis per construir un govern estable. En aquesta legislatura s'ha mogut amb soltura, però governar amb 10 regidors és un senseviure. Això sí, l'alcalde Collboni té una idea de ciutat i una agenda definida, però l'habitatge, el transport i la mobilitat plena de forats per les obres són problemes que requereixen solucions de caràcter urgent. Té marge, però no es pot adormir als llorers.

Barcelona necessita un govern més estable perquè el 2027 vindran corbes. Encara no hi ha candidats de Vox i Aliança Catalana, però fins i tot sense ells, els partits pugen a les enquestes.

Gonzalo de Oro Pulido va arribar al consistori com un desconegut i se n'anirà com a tal. No sembla que la seva feina hagi agradat al totpoderós Ignacio Garriga, que li està buscant substitut. El seu segon al Parlament, el seu cosí Juan Garriga, diuen que té molts números. Però el secretisme de Vox és inescrutable i no hi ha res definit.

Uns diuen que Juan Garriga no vol ni en broma anar al consistori i altres diuen que el candidat no està tancat. L'únic cert és que la formació ultra pot donar el sorpasso al PP de Daniel Sirera.

Sirera ha fet el que s'esperava d'ell a l'oposició, però el PP no té a Catalunya l'aire de cua. La incertesa en el lideratge d'Alejandro Fernández no ajuda i el paper de Feijóo com a líder, molt menys. Això i un Vox en ascens poden relegar els populars a un paper més que testimonial. El temps apressa per buscar un revulsiu.

A la bancada nacionalista, Junts i Aliança Catalana estan a la recerca i captura de candidat. Una mena d'Operació Triomf independentista. Tanmateix, una diferència.

Mentre Junts desgrana la margarida sense entusiasme i els candidats fugen a la carrera deixant a la bancada Jordi Martí i Josep Rius, ambdós amb un coneixement nul entre la ciutadania, per liderar un partit en hores baixes.

Jordi Martí Galbis: “Collboni ha renunciat a quatre pressupostos per Barcelona”

A Aliança, la mateixa Silvia Orriols està portant el càsting. Sembla que un professional de reconegut prestigi i lligat al Barça, i per tant conegut, podria ser el candidat. S'han vist, s'han agradat, però el possible candidat ho està consultant amb el coixí. Té el vent a favor, sens dubte. Veurem si en uns dies tindrem fumata blanca.

També en una setmana tindrem fumata als comuns que estan protagonitzant unes primàries més aviat ensopides. Bob Pop i Gerardo Pisarello no és que estiguin gaire actius. Pisarello es considera guanyador —compte amb el que desitges— i m'ha deixat petrificat quan s'ha comparat amb l'alcalde de Nova York, Zhoran Mamdami. Diu que són iguals perquè tots dos són estrangers.

En això sí, però Mamdami portava de la mà la il·lusió. Pisarello l'ha perduda fa anys. La comparació no cola, senyor Pisarello.

El sudoku maleït de les candidatures s'està tancant. Només queden Vox i Aliança, i tots dos es poden permetre marejar la perdiu perquè les enquestes van a favor, els comuns hi estan i Junts segueix en el seu limbe. A ells sí que els apressa el temps. Estan, de fet, en temps afegit.