Els qui treballem en l'àmbit polític o regulatori sabem que la normativa rarament irromp de cop; gairebé sempre avança amb el pols social, per acumulació. Una directiva europea, una esmena aparentment tècnica, un canvi en el sentir ciutadà o en l'equilibri parlamentari... De vegades passa desapercebut, però un dia, sense avís previ, arriba. I les empreses, associacions i ciutadania s'han d'adaptar.
Tot i que fa 15 anys que sóc en l'àmbit del dret i els assumptes públics, aquesta lliçó em va arribar aviat, quan vaig començar la meva carrera a Brussel·les, en un sector tan regulat com l'energètic. Allà vaig entendre que anticipar no és ni endevinar ni vendre remeis màgics, sinó estudiar, conèixer, analitzar... en definitiva, llegir bé el context, escoltar cada actor i, sobretot, assumir que la regulació no és un obstacle a esquivar, sinó un marc dins del qual es construeix competitivitat, innovació i legitimitat.
Aquesta convicció és la que ha guiat la meva feina des de llavors i la que explica, en bona mesura, que jo m'unís a Political Intelligence (PI), agència degana dels assumptes públics al nostre país que aquest 2026 compleix 25 anys acompanyant empreses, associacions i institucions en la seva relació amb l'entorn polític i regulatori a Espanya.
En aquest temps, els assumptes públics s'han professionalitzat, i han deixat de ser una funció residual o reactiva per convertir-se en una peça estratègica per a les organitzacions. Ja no n'hi ha prou amb reaccionar quan una norma arriba al BOE: avui les organitzacions necessiten entendre abans, participar millor i decidir amb més informació. I això exigeix quelcom més que coneixement tècnic; exigeix diàleg, honestedat i comprensió mútua.
Tanmateix, aquest diàleg entre empreses i institucions no sempre flueix amb naturalitat, i de vegades es mou entre la desconfiança mútua, temps desalineats i llenguatges diferents. El repte no és aferrar-se a una de les postures i defensar-la fins al final, sinó construir ponts i entendre -i fer entendre- que, al final del dia, tots remem a favor del mateix.
Per això creiem tant en la generació d'espais de conversa diferencials. Espais on l'intercanvi no estigui condicionat per la urgència del titular ni per la rigidesa del procediment. I d'aquest esperit neix la trobada que celebrarem aquest 12 de febrer juntament amb Juno House, amb la participació de la ministra d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Elma Saiz.
Juno House no és només un lloc on passen coses: és una comunitat que entén que lideratge, talent i transformació social formen part de la mateixa conversa. PI i Juno compartim aquesta mirada. I en un context d'incertesa econòmica, canvis demogràfics accelerats i transformació tecnològica, parlar de mercat laboral implica necessàriament parlar de talent, inversió, inclusió, migració, formació i col·laboració públic-privada.
Durant la conversa vam abordar qüestions que ja són a l'agenda de qualsevol empresa: la dificultat per connectar el talent i les necessitats de les empreses, l'impacte de la digitalització i la transició verda en l'ocupació, o com compatibilitzar competitivitat empresarial i protecció social.
Però també d'altres que, de vegades, s'aborden amb menys profunditat: la diversitat com a actiu econòmic, la migració com a resposta estructural als reptes demogràfics o la necessitat de generar confiança en un entorn cada cop més fragmentat.
A PI sabem que, quan les empreses entenen millor les prioritats públiques, prenen decisions més sòlides, i que quan les institucions escolten el teixit productiu i la societat civil, les polítiques són més realistes i eficaces. El problema, en no poques ocasions, és la manca d'espais on aquestes dades es comparteixen i es discuteixen amb honestedat.
L'evolució dels assumptes públics ha anat precisament en aquesta direcció: de reaccionar a analitzar, construir posicions i anticipar, i d'incorporar mitjans, societat civil i altres actors clau en les decisions que els afecten. Avui, la nostra tasca consisteix a ajudar els nostres clients a moure's en aquesta complexitat amb criteri, mètode i responsabilitat.
A Political Intelligence ens agrada dir que som artesans perquè la nostra feina no és industrial ni automàtica, sinó que requereix de seguiment constant, anàlisi fina i una comprensió profunda dels contextos polítics, econòmics i socials. No ens quedem en el diagnòstic, sinó que acompanyem les organitzacions en la construcció de relacions, narratives i aliances que tinguin sentit a mitjà-llarg termini. Aquesta, per a mi, és la resolució d'una feina ben feta.
Després d'un quart de segle en el sector, a Political Intelligence la conclusió és clara: el diàleg entre empreses i institucions no és un gest cosmètic, és un pilar i una necessitat democràtica i econòmica. El futur de la feina no s'improvisa, sinó que es construeix amb dades, amb escolta activa i amb decisions coordinades entre qui regula, qui inverteix i qui treballa. I aquest és, avui més que mai, el veritable valor dels assumptes públics.
